La FIAF és la Federació Internacional d’Arxius Fílmics que, en aquest moment, agrupa a més de 160 institucions públiques d’arreu del món dedicades a la preservació i difusió del patrimoni cinematogràfic. La Filmoteca de Catalunya n’és membre de ple dret des del 1992 i el 2013 va organitzar el congrés que, cada any, impulsa un dels membres. Si Barcelona va tenir aleshores l’oportunitat de presentar les seves dues noves seus, Raval i Terrassa, la Cinémathèque Suisse, ubicada a Lausanne, ha fet aquest any el mateix amb el seu nou centre de conservació i restauració ubicat a la propera localitat de Penthaz. Allà s’hi conserven prop de 700.00 bobines (a Catalunya n’hi ha 200.000), a més dels fons documentals. Es dona també la circumstància de que el seu director, Frédéric Maire, és l’actual president de la FIAF.
El congrés anual integra un simposi, que aquest any versava sobre el passat i el futur de les cinemateques, un fòrum obert centrat en el mercat de les noves restauracions, l’informe de les comissions tècniques, de documentació i de programació, així com l’assemblea general que, cada dos anys, sotmet a votació a la junta directiva. No hi manquen les projeccions, que la Cinémathèque Suisse ha repartit entre la seva senyorial seu al Casino de Montbenon i al no menys impactant Capitole, un històric cinema al centre de la ciutat que l’ajuntament ha adquirit i restaurarà durant els propers dos anys. Allà s’hi van projectar una sèrie de clàssics suïssos restaurats, entre els quals destacava L’inconnu de Shandigor, una paròdia dels films d’espionatge dels anys seixanta que utilitza l’arquitectura gaudiniana de Barcelona com escenaris d’un país imaginari. Una altra de les projeccions destacades del congrés era Tableaux vivants, un projecte de la Université de Lausanne que busca els referents pictòrics d’una cinquantena de films dels orígens procedents de diversos arxius, entre ells la Filmoteca de Catalunya.
Aquest esperit col·laboratiu de les cinemateques és bàsic per garantir la suma d’esforços en la restauració de materials o en la circulació de còpies. Ser membre de la FIAF implica, i garanteix, compartir uns mateixos objectius arreu del món, des de les Universitats o Museus dels Estats Units fins les institucions que lluiten per preservar el patrimoni a l’Àfrica o a Àsia. Shivendra Singh Dungarpur, en representació de la Film Heritage Foundation de Mumbai, explicava l’enorme dificultat que l’Índia comporta, amb la seva producció anual propera als 2000 llargmetratges en 28 llengües diferents. Als països de l’anomenat tercer mon, precisament, la FIAF hi dedica importants esforços per formar nous tècnics de preservació.
Situades entre la indústria i l’acadèmia, les cinemateques també reconeixen la complicitat de determinats cineastes especialment sensibles a la preservació patrimonial. Agnès Varda, els germans Dardenne o Christoper Nolan han estat alguns dels directors recentment guardonats per la FIAF. El premi honorífic d’aquest any ha estat atorgat a Jean-Luc Godard, que no només l’ha volgut dedicar a Iris Barry, pionera del departament de cinema del MOMA, sinó que el va recollir personalment al bell mig de l’assemblea de representants de les filmoteques.
Que algú com l’autor d’À bout de souffle reconegui que la història del cinema no existiria sense la contribució dels arxius, no és només un orgull, és el millor reconeixement possible a una feina, sovint oculta, però imprescindible.