Una de les nostres

               Varda.909 Agnès Varda és un d’aquests grans personatges que forma part de la història de la Filmoteca de Catalunya dels darrers anys. Va estar amb nosaltres l’octubre de 2014 amb motiu de l’exposició dedicada a Jacques Demy. Era una adaptació feta a mida de la que s’havia fet a la Cinémathèque Française però, només arribar, va supervisar tots i cadascun dels detalls d’una mostra que s’havia fet seva. No només havia estat la dona del director de Les parapluies de Cherbourg sinó que, darrerament, havia procedit a la restauració dels seus films per garantir la preservació d’aquestes dues filmografies, la de Demy i la d’ella mateixa, paral·leles a la Nouvelle Vague. Per aquesta tasca exemplar va rebre el premi honorífic de la Federació Internacional d’Arxius Fílmics (FIAF), que consisteix en una llauna de pel·lícula analògica banyada en la mateixa plata que emulsionava el vell suport de nitrat.

                Agnès Varda havia fet fotografia, esplèndids retrats del festival de teatre d’Avignó, abans de rodar en 35 mm però no va tenir cap problema en adaptar-se al digital. A Les glaneurs et la glaneuse fa ostentació de la seva petita càmera de vídeo amb la qual espigolava una sèrie de personatges que vivien de les sobres de l’opulència i el consum. Els films d’Agnès també es trobaven a la perifèria de la indústria i per això eren tan lliures, a cavall entre la ficció i el documental, sovint autobiogràfics i sempre plens d’humanitat i humor. Que Hollywood la guardonés amb un Oscar honorífic a la seva trajectòria era un acte de justícia que ella va correspondre amb unes passes de ball amb Angelina Jolie. La petita cineasta europea al costat de la gran estrella nord-americana era la millor metàfora del seu magnetisme, de la seva personalitat.

                Hauria pogut venir un segon cop a la Filmoteca l’any passat, amb motiu de l’estrena de Visages, villages però la llarga promoció d’aquest film la va esgotar. Així m’ho va dir l’estiu abans a Sant Sebastià, el darrer cop que ens vam veure, al mateix temps que acusava els problemes de visió que ella mateixa posa de manifest en aquest extraordinari film sobre la mirada: un esclat juvenil realitzat per una cineasta de noranta anys! Encara va tenir forces per rodar una altra pel·lícula, Varda per Agnès, una master class autobiogràfica amb la qual es va acomiadar del cinema per consagrar-se exclusivament a les seves instal·lacions, una altra de les seves activitats creatives. Quan el moderador de la roda de premsa la va presentar com una “cineasta llegendària”, ella s’hi va tornar, exclamant: “No sóc una llegenda! Encara estic viva”.

                Agnès, permeteu-me la confiança, tenia aquestes coses. No tenia pels a la llengua i les deia de l ‘alçada d’un campanar. Professionalment exigent fins a l’últim detall, oferia al mateix temps detalls d’una gran humanitat. L’entrevista sobre les seves restauracions per a la revista oficial de la FIAF la vam fer al menjador de casa seva, envoltats de gats, al mateix edifici on tenia la seva productora. I, quan va venir a la Filmoteca per inaugurar l’exposició de Jacques Demy, va acceptar la invitació de la Federació Catalana de Cine Clubs per mantenir un diàleg amb José Luis Guerin en una biblioteca pública de Santa Coloma de Gramenet. Marxava aquell mateix dia cap a París però, de camí a l’aeroport, encara va voler aturar-se al MNAC per veure el Romànic. Ara que ha mort, convé explicar totes aquestes coses per fer justícia del seu talent i la seva activitat. No formen part de la llegenda, puc jurar que van ser ben certes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s