Barbet Schroeder deu ser dels pocs cineastes que ha rodat als cinc continents. De pare suïs, mare alemanya, nascut a Teheran i criat a Colòmbia, té una biografia que s’hi presta però que ell ha multiplicat amb escreix.
Professionalment va començar com a productor durant la Nouvelle Vague perquè encara no se sentia preparat per dirigir. També ha fet d’actor, gairebé sempre per a amics, però amb cameos tan divertits com el de president de la República Francesa a Mars Attack! I, com a director, ha conjugat la ficció amb el documental, superproduccions de Hollywood amb petits films d’autor, i sempre amb els extrems com a horitzó: la droga, el sadomasoquisme, el joc o l’alcoholisme.
No per casualitat, hem titulat la retrospectiva que li dediquem “Barbet Schroeder, mostrar sense jutjar”. Ell mira i som els espectadors qui prenem partit davant personatges tan sinistres com el dictador ugandès Idi Amin Dada, l’advocat Jacques Vergès o el monjo budista que ha encès la població de Myanmar en contra dels musulmans.
Aquest darrer és el protagonista de Le vénérable W., el seu film més recent i un dels que va presentar durant els dos intensos dies que vam compartir a Barcelona. Bulle Ogier, la seva dona, interpretava una obra de teatre al Lliure, amb Maria de Medeiros. Ell gairebé no va sortir de la Filmoteca, compartint els seus films amb el públic, atenent periodistes i encara amb temps per veure un documental sobre Néstor Almendros o entusiasmant-se amb les fotografies de Jeff Bridges.
Schroeder té mil històries per explicar, experiències arreu del món i un coneixement global del seu ofici de cineasta. Rebutja compartir, en canvi, les interpretacions “autorals” de la seva obra i evita, tot el que pot, que li facin fotografies. Es troba molt més còmode darrera la càmera, ja sigui dirigint Jeremy Irons, Nicolas Cage o Glenn Close, o bé entrevistant els protagonistes de la seva anomenada “trilogia del mal”. No nega, encara que sigui en privat, que algun cop ha tingut por de les conseqüències dels seus films, ja sigui per les implicacions de L’avocat de la terreur amb el terrorisme internacional o quan un missatge li va aconsellar marxar de Myanmar abans de patir represàlies.
Té 77 anys i no para. Madrid i Eivissa eren els seus destins posteriors després de Barcelona. I, a continuació, un film èpic sobre la guerra d’Algèria, un tema inevitable per a qualsevol intel·lectual francès amb inquietuds polítiques. Francès? Tant se val. Schroeder hi ha viscut molts anys a França i se sent hereu de Rohmer o d’Almendros, un català que va aterrar-hi tornant de Cuba i abans de triomfar a Hollywood. Estem parlant de ciutadans del món. O, com s’autodefinia Jean Renoir, de “ciutadans del cinematògraf”.