M’ho explicava no fa gaire un amic, periodista. Ell va ser testimoni de l’assaig de l’homenatge que el festival de Cannes va tributar a François Truffaut després de la seva mort prematura. Sis de les seves actrius habituals baixaven per la cèlebre catifa vermella que cobreix les escales que donen accés al Grand Palais. Una d’elles era Jeanne Moreau. Va seguir les indicacions tècniques fins que, de cop, es va aturar, va arrencar a plorar, va fer mitja volta i va desaparèixer.

Jules et Jim  i La núvia vestida de negre van blasmar la seva col·laboració amb Truffaut, però no van ser les úniques impremtes que va deixar a la Nouvelle Vague. Si la Brigitte Bardot de …Et l’homme créa la femme va consolidar la nova estètica femenina dels anys seixanta, la Moreau hi va aportar el pes de l’actriu. La millor actriu del món, tal com la va qualificar Orson Welles després de dirigir-la en quatre pel·lícules. I si ho deia l’autor de Campanades a mitjanit no seré jo qui li ho discuteixi. Especialment, en constatar que la seva trajectòria va ser veritablement internacional, a les ordres d’altres genis de l’alçada de l’italià Antonioni (La notte), l’alemany Fassbinder (Querelle), l’espanyol Buñuel (Journal d’une femme de chambre), el britànic Peter Brook (Moderato Cantabile), el nord-americà Kazan (The Last Tycoon) i el grec Angelopoulos (El pas suspès de la cigonya).

Més propensa al drama que a la comèdia, la Moreau va ser una actriu complerta. A més, va dirigir dos llargmetratges i muntatges operístics i va ser presidenta, en dues ocasions, del jurat del festival de Cannes. No la vaig veure mai en teatre però sí m’hi vaig creuar, en un parell d’ocasions, al festival de Sant Sebastià, per admirar com aquella dona tan menuda creixia espectacularment quan se li apropava l’objectiu d’una càmera. Sense menysprear la veu, aquella inconfusible veu que sonava tan bé en francès com en anglès gràcies a la seva versatilitat lingüística.      

Va morir el 31 de juliol del 2017 i hem trigat un any en retre-li l’homenatge que creiem que es mereixia. No volíem córrer, preferíem donar-li tot el protagonisme d’aquesta programació d’agost que compartirà, tête-à-tête,  amb el darrer tram de la filmografia d’Ingmar Bergman. No puc imaginar el que hauria estat el film que haurien pogut fer plegats, però si vull creure que, aquell vespre, a Cannes, va fer el seu paper a l’homenatge a François Truffaut. Les llàgrimes d’emoció les va vessar al matí, a l’assaig. Davant el públic va demostrar, un cop més, que era la millor actriu del món.