Els seus gairebé cinquanta anys de carrera han convertit el britànic Terry O’Neill en el fotògraf de les estrelles. Va començar per immortalitzar els Beatles i els Rolling Stones en el swinging London dels seixanta per després fer el salt a Hollywood a la caça dels astres de la pantalla. Va ser amic personal d’Elizabeth Taylor, fotògraf de capçalera de Frank Sinatra i marit de Faye Dunaway. La seva foto de l’actriu, envoltada de diaris i al costat d’una piscina de Beverly Hills l’endemà de rebre l’Oscar per Network, ho diu tot. A O’Neill l’interessa l’altra cara de les llegendes. La cara quotidiana, propera, gairebé domèstica, com aquella altra fotografia, genial, de Sinatra envoltat de guardaespatlles a una platja de Miami. Podria ser una escena de The Sopranos però es rigorosament real i ho diu tot sobre el personatge.

Seixanta-sis de les seves gairebé dos milions de fotografies s’exhibiran durant els propers tres mesos a la Filmoteca gràcies a una producció de Fundación Telefónica comissariada per Cristina Carrillo de Albornoz. Entre les imatges hi ha actors i cantants, com Elton John i Amy Winehouse, però també polítics com Margaret Thatcher i Nelson Mandela. Terry O’Neill ha tingut l’encert de ser al lloc oportú en el moment precís, i sempre se n’ha aprofitat.

També va estar a la Filmoteca amb motiu de la inauguració de la seva exposició. I va aprofitar-ho per explicar el “background” d’algunes de les fotografies: la fragilitat de Romy Schneider, la complicitat alcohòlica de Lee Marvin i la timidesa de Liz Taylor quan, sola pels passadissos de la Paramount, li va demanar que li fes una fotografia amb Robert de Niro.

L’obra de Terry O’Neill és un testimoni de la història del cinema i de la cultura popular. És un document però, com diria Jean Vigo, també té un punt de vista documentat. La seva no és una mirada neutra. Hi ha una personalitat pròpia que, tal com em va confessar, cap estrella mai no li agrairà. Ni abans ni molt menys ara perquè, tal com afirma, ja no sap què fotografiar. Ja no hi ha llegendes que tinguin rostre. Pertanyen al passat però, per sort, ell les va immortalitzar amb la seva càmera. I ara, les seves magnífiques fotografies en donen testimoni.