Laberint Del Toro

La visita de Guillermo del Toro, aquest diumenge, ha passat a formar part de la història de la Filmoteca de Catalunya. Feia temps que es preparava, coincidint amb la seva condició de “padrí” dels 50 anys del festival de Sitges, i ell mateix havia triat els films a projectar: Hellboy II: The Golden Army, Pacific Rim i El laberinto del fauno, que presentaria personalment. Després de l’estrena de la magnífica La forma del agua com a inauguració del certamen sitgetà, la data escollida per venir a la Filmoteca coincidia amb una manifestació multitudinària i un triatló, però res no va impedir que Del Toro arribés al Raval, amb Sergi López com a convidat sorpresa i Santiago Segura com a acompanyant de luxe després que el cineasta mexicà li hagués entregat la “Màquina del Temps” del festival.

IMG_0590En una sala Chomón plena com a les grans ocasions, Guillermo del Toro ha entrat de cara: “Mis películas son raras de cojones”. I n’ha posat exemples. Poseu-vos dins la seva pell a l’hora d’explicar a un productor la trama d’El laberinto del fauno, ambientada a la Guerra Civil i protagonitzada per una nena que mor per exigències del guió. El cineasta pensa, però, en imatges i, per aquest motiu, explota a fons els seus orígens com a tècnic de tota mena d’efectes especials. Dissenyar el “monstre” amfibi del seu darrer film, per exemple, ha estat fruit d’un procés de tres anys.

Del Toro no pot viure, tanmateix, en un altre món que no sigui fantàstic. El dia que la seva dona li va impedir penjar un quadre de matinada perquè despertaria les seves filles va entendre que necessitava dues cases. A la segona, personalitzada, està envoltat de criatures sobrenaturals a mida natural, i està dotada de laberíntics passadissos secrets i de cambres que s’amaguen darrera els quadres. Aquesta dèria ve de lluny. També va corroborar que la seva àvia l’havia exorcitzat dos cops, i que quan ell se’n reia deia que no era de Jesucrist sinó dels seus sortilegis.

Diu que els mexicans són com els japonesos, però més eficients, i el seu interès sobre la Guerra Civil està arrelat a la presència d’exiliats republicans al seu país. El seu mentor, l’historiador mallorquí Emilio García Riera, li va fer entendre que no era un conflicte local, sinó la porta d’entrada a la Segona Guerra Mundial i, d’aquí van nèixer El espinazo del diablo i El laberinto del fauno. En aquest segon cas va recórrer a Sergi López per encarnar un militar franquista obsessionat per la captura d’uns maquis. La clau del personatge estava en la seva rigidesa i, per aquest motiu, són particularment evidents els cruixits dels seus guants i botes de cuiro. L’actor es va desfer en elogis a Guillermo del Toro i va deixar entendre quina era l’atmosfera del rodatge, a cavall entre l’exigència i el bon humor, quan va explicar que cada cop que se li escapava l’accent català, el director li deia: “Ya has vuelto a meter el fuet!”.

Rars però entranyables, els films de Guillermo del Toro són indissociables de la seva personalitat. Intel·ligent, divertit i generosament desbordant d’humanitat. A mig camí entre Sitges i el proper projecte fantàstic que sorgeixi de la seva imaginació, ha deixat una sòlida empremta a la Filmoteca de Catalunya.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s