Aquest estiu hem perdut tres personalitats cinematogràfiques de primer ordre. Jeanne Moreau va ser molt més que una de les muses de la Nouvelle Vague. A més de protagonitzar la mítica Jules et Jim i ser la protagonista de diversos films de Louis Malle, l’actriu francesa va emprendre una prestigiosa carrera internacional a les ordres de cineastes com Michelangelo Antonioni (La notte), Luis Buñuel (Journal d’une femme de chambre), Joseph Losey (Eva), Theo Angelopoulos (El pas suspès de la cigogna) i, molt especialment, d’Orson Welles. Van coincidir per primer cop a El procés, per després seguir la relació amb Campanadas a medianoche, Une histoire immortelle i The Deep, en què l’actriu només es va adonar que no era la protagonista quan va arribar al plató de rodatge.

Jerry Lewis tenia fama de malcarat, i la darrera entrevista que va concedir per respondre exclusivament amb monosíl·labs ho corrobora. A la llum d’una trajectòria professional que el situa entre els reis de la comèdia, fins i tot se li pot perdonar que fos partidari de Donald Trump. Hereu d’una tradició jueva que l’identifica com a pont entre els germans Marx i Woody Allen, també va ser un dels grans de la mímica. La seva popularitat es deriva dels seus duets còmics amb Dean Martin, però el talent queda essencialment acreditat amb els seus films com a director. The Bellboy, The Nutty Professor i Which Way to the Front? són films perfectament inserits en el cinema de la modernitat que, a França, es va identificar amb Godard i Tati.

A Basilio Martín Patino se’l va etiquetar prematurament com a integrant d’aquell Nuevo Cine Español que els seus col·legues de l’Escola de Barcelona deien que feia pudor de blat. El temps ha demostrat, tanmateix, que Nueve cartas a Berta és una pel·lícula no menys moderna que Dante no es únicamente severo, i que el cineasta de Salamanca trobaria en el documental una eina de treball extraordinària per mostrar les nafres de l’Espanya franquista a través de Caudillo, Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Libre te quiero, el títol del seu darrer film, podria ser també l’epitafi per aquest cineasta que ens va visitar el gener del 2014. Un títol que va presentar, i també Nueve cartes a Berta en companyia d’Emilio Gutiérrez Caba, el seu protagonista. Llavors ja començava a patir llacunes de memòria, però encara va tenir prou lucidesa per agrair-nos que, amb aquelles sessions, l’havíem fet molt feliç en recordar uns temps que no ho eren.

Properament dedicarem sessions d’homenatge a la seva figura i a la de Jerry Lewis. En aquest cas, ja vam programar un extens cicle l’abril del 2014, una retrospectiva que no només va ser un fracàs de públic, sinó que fins i tot va despertar un cert rebuig. No ens en penedim. Lewis és un gran cineasta, ben aviat li dedicarem una nova sessió d’homenatge i, tan aviat es desbloquegi l’exhibició de la seva inèdita The Day the Clown Cried, no dubtarem a programar-la. A Jeanne Moreau, finalment, li dedicarem un dels grans cicles del 2018. El seu talent s’ho mereix com una de les grans icones del gran cinema d’autor europeu.