Jørgen Leth és molt més que un cineasta. Poeta, antropòleg, cronista del Tour de France per a la televisió danesa i, durant una època, cònsol honorari a Haití. De la seva filmografia, més de cinquanta títols, només s’ha estrenat al nostre país Cinco condiciones, el duel cinematogràfic que va establir amb Lars Von Trier el 2003. I és justament aquest el film amb el qual hem obert una retrospectiva selectiva de la seva obra, tot acompanyant-lo de Det perfekte menneske (L’humà perfecte), el curtmetratge de 1967 que és la gènesi d’una part important de la seva obra i el seu estil, a cavall entre l’experimentació i el documental reflexiu.
Justament, Leth ha aprofitat la seva estada a Barcelona per rodar escenes del què serà la seva propera pel·lícula. Un rodatge que va començar amb un telèfon mòbil el 2013, quan el terratrèmol d’Haití va fer miques la seva residència, i encara segueix amb la col·laboració de la seva productora, Mariane Christensen, i de Tomas Gislason, operador d’altres films seus i també guionista i muntador de Lars Von Trier. Tot queda en família, en una família que no té fronteres perquè el món li queda petit.
La varietat de gustos de Leth l’ha portat a filmar Andy Warhol menjant una hamburguesa a Nova York, a seguir el joc de Michael Laudrup al Futbol Club Barcelona, a rodar la clàssica de ciclisme entre París i Roubaix o a dedicar dos documentals a la pilota basca. Leth és un artista universal que utilitza el cinema com una via paral·lela a la seva poesia, sovint de caràcter eròtic i sensual. Aquesta vessant es manifesta particularment a Det Erotiske Menneske / Home eròtic, la seva resposta en imatges a la campanya de difamació a la qual es va veure sotmès el 2005, amb motiu de la publicació de la seva autobiografia, on descriu algunes de les seves aventures amoroses. Només en aquest context es pot entendre la pel·lícula, però ell es prou tímid i educat per entrar en detalls .
Hi ha el perill, en alguns casos, de veure els films de Leth des de la superfície, de l’anècdota. D’aquest afany per simplificar-ho tot des de l’encasellament en calaixos unidimensionals. L’artista danès no és així. Té una visió global i transversal del món que encara recórre incansablement. Ara camina amb dificultat i diu que se sent vell, però no s’atura. Les imatges l’acompanyen i, properament, donaran lloc a un nou film en què Barcelona i la Filmoteca de Catalunya hi tindran un paper. Ens ha promès l’estrena. Li prenem la paraula i l’esperem. Val la pena donar a conèixer una obra a la qual no se li ha fet tota la justícia que mereix.