Ja vam preestrenar Història de la meva mort amb una gran expectació. El repte de preestrenar La mort de Louis XIV, amb la presència de Jean-Pierre Léaud, era immensament superior, però l’Albert Serra ho tenia clar des del primer moment que en vam parlar, un capvespre de finals d’agost a l’Empordà. El trajecte no ha estat fàcil, però l’èxit de la sessió d’ahir paga tots els esforços. Léaud és un mite vivent del cinema i la seva col·laboració amb Serra ha anat acompanyada d’una Palma d’Honor al festival de Cannes amb un film dirigit per un català i en què interpreta l’agonia del Rei. Pas mal!
Léaud havia arribat a Barcelona un dia abans, procedent de Madrid. Una indisposició li va impedir anar a l’estrena de Girona, justament al cinema Truffaut. L’endemà semblava a punt per acudir a la cita de la Filmoteca de Catalunya i al vespre, en el trajecte des de l’hotel, ja va ser reconegut i saludat, gorra en mà, per un espectador agraït. La sala Chomón, plena a vessar, el va impressionar. No debades, prèviament m’havia parlat de Henri Langlois i de la seva formació cinematogràfica a la Cinémathèque Française, segut al costat de François, Jacques i Jean-Luc.
A la presentació del film, acompanyat del Conseller de Cultura i d’Albert Serra –a qui prèviament havia qualificat com el ”Truffaut de la meva vellesa”–, va llegir un text que havia preparat minuciosament. Léaud va citar les Mémoires de Saint-Simon per parlar del silenci de la cort davant d’un improperi reial sobre la duquessa de Borgonya. Un silencia que va ser la clau de la seva interpretació a la pel·lícula. “En el silenci i sortint del silenci, sempre en sortirà regnant”, seguia el discurs de Léaud per concloure que “en aquest silenci que Louis XIV mantindrà fins la mort, està present la quinta essència del misteri de l’autoritat. (…) És un film que m’arriba al cor”.
Aclamat pel públic amb una d’aquelles vibracions especials reservades per a les grans ocasions, Léaud va saltar de la sala Chomón a la Laya en el precís moment en què s’acabava la projecció de La nuit américaine. Una altra ovació amb els espectadors dempeus. Davant d’aquest públic, l’actor també va tenir unes paraules per a aquest cant a la cinefília del seu amic Truffaut: “Un periodista va escriure que la meva interpretació era tan natural que semblava que no estigués actuant. I el film va guanyar l’Oscar”.
El temps ha passat per al cos del protagonista de Les 400 coups, però la seva mirada viva i un humor imprevisible confereixen pàtina humana a una llegenda del cinema. Ahir va passar per la Filmoteca, on ell és el Rei. El tribut del públic, per tant, plenament merescut.