En el seu memorable concert a la Filmoteca, Hanna Schygulla va incorporar-hi un poema de Peter Handke en homenatge al cinema.. Parla d’un home que va a una sala, seu al costat d’una dona i, tan aviat comença el film, se n’adona que aquella dona que te al costat es la seva protagonista. Quelcom similar va passar l’altra nit. El públic de la Filmoteca està acostumat a veure Hanna Schygulla a la pantalla, com a protagonista de films de Rainer Werner Fassbinder, Volker Schlöndorff, Andrzej Wajda, Carlos Saura o Fatih Akin. Agraeix quan un cineasta presenta algun dels seus films però l’experiència que l’actriu alemanys ens ha ofert va molt més enllà.
La Filmoteca no es una sala de concerts i l’espectacle de la Schygulla tampoc és habitual. Per aquest motiu, des que ella va acceptar la nostra invitació de venir a Barcelona amb la condició de cantar vam acceptar el repte. Recolzats pel Goethe Institut i amb l’ajut tècnic de l’escola de cinema Bande-à-part, vam adaptar la sala Chomón per una nit màgica en la qual es va produir el miracle. Com al poema de Handke, que la mateixa Schygulla va cantar, com a La rosa porpra del Cairo, l’actriu va sortir de la pantalla per fer-se present en una sala de cinema.
No era una presentació de cap dels seus films, tampoc era un recital de cançons. El que ens va oferir va ser un espectacle, concebut per Jean-Marie Sénia i que interpreten junts des de fa més de vint anys. En acabar, en privat, ambdós van reconèixer que la versió de Barcelona havia estat diferent a qualsevol altre. En primer lloc, perquè l’actriu es va expressar en un castellà més que fluid per transmetre sentiments que van de l’autobiografia a la poesia o la reflexió política. D’altra banda, perquè un guió limitat a quatre anotacions en un full de paper que Sénia amagava dins el centenari piano de la Filmoteca, permetia tot tipus d’improvisacions per barrejar sentiments amb experiències. Sense anar més lluny, l’evocació de la mare, malalta, ballant sobre els seus peus, va fer saltar més d’una llàgrima.
De sobte, l’actriu de la pantalla estava present a la sala: evocant la seva relació amb Fassbinder i Jean-Claude Carrière, cantant una cançó de Marlène Dietrich de la qual abans només n’havia fet el playback o imitant magistralment l’Edith Piaf de La vie en rose. I, naturalment, utilitzant Lili Marleen com un himne a la història del seu país i a la mitologia del cinema. Amb el bis d’aquesta cançó va acabar el seu espectacle davant d’un públic lliurat i emocionat que mai no oblidarà aquesta experiència. Nosaltres tampoc. La Filmoteca es suma al poema de Handke o al film de Woody Allen com un altre territori privilegiat on els mites surten de la pantalla i es barregen amb el públic. Quan vam convidar Hanna Schygulla, coneixíem la gran actriu. Ara estem en condicions d’afirmar que, a més, hem viscut l’encarnació d’un mite i l’hem compartit amb el públic.