Des de fa vint-i-vuit anys, Lussas acull aquesta setmana uns “Estats Generals del Documental”. Com si es tractés del poble d’Astèrix al mig de l’Imperi de l’Audiovisual, aquesta petita localitat de la regió de l’Ardèche –entre Avignon i Valence– es transforma periòdicament en un centre de projeccions i debats sobre la realitat i el cinema, la ficció i el documental. Hi ha censats menys de mil habitants, que durant aquests dies es multipliquen per quatre o cinc fins a proporcionar les vint mil entrades que s’hi venen per assistir a les desenes de projeccions i debats que se celebren en cinc espais provisionals que bullen simultàniament des de les deu del matí fins a ben passada la matinada.
El nom té ressonàncies del maig del 68 i no hi ha premis ni catifes vermelles. Hi acudeixen, en canvi, cineastes de prestigi universal, i entre el públic s’hi reconeixen programadors de festivals, professionals de la indústria, arxivers de filmoteques i museus i, sobretot, estudiants procedents de la Universitat de Grenoble que dormen en tendes de campanya plantades a pocs metres de les sales de projecció. La immersió física és total i les sessions só d’alta intensitat.
Així ho he pogut constatar durant dos dies (cinc sessions) dedicats a la Guerra Civil espanyola i el cinema, amb material procedent del CNC, de Filmoteca Espanyola i de la Filmoteca de Catalunya, sota la coordinació de Kees Bakker. En aquest context, el públic de Lussas ha pogut veure les conseqüències de la no intervenció de les democràcies occidentals sobre els bombardeigs feixistes de Catalunya, les imatges de la retirada a través de Le Perthus i els camps de concentració que esperaven als republicans a les platges d’Argelès, i també la complexitat del conflicte tal com Jaime Camino la va mostrar a La vieja memoria.
Mica en mica comença a caure el mite de l’Espanya heroica contra el feixisme per donar protagonisme a les altres guerres que simultàniament es van produir: la dels anarquistes i trotskistes contra estalinistes o la de la Catalunya de Companys contra la República d’Azaña. Franco, retratat per Basilio Martín Patino a Caudillo, hi apareix com un militar auster però hàbil en la gestió del poder que la oposició interna i la resta del món no va impedir que exercís durant trenta-cinc anys, per donar pas a aquella Transició que Pere Portabella immortalitza a Informe General amb un pròleg que mostra la tomba del dictador al Valle de los Caídos amb música de pel·lícula de terror i un epíleg en què el frívol Antoni de Senillosa dóna pas a una interpretació de Salomé a càrrec de Montserrat Caballé.
La tasca dels arxius es preservar la memòria cinematogràfica perquè noves generacions, com les que aquests dies han acudit a Lussas, puguin reviure el passat i aprendre de les seves conseqüències. Sense oblidar que el cinema és viu, tot i que sempre subsidiari de la realitat. Un dels seminaris organitzats aquests any abordava la propaganda cinematogràfica de l’Estat Islàmic. La policia francesa, a més de patrullar pels carrers del poble, ha demanat la llista de inscrits i Jean-Louis Comolli, un dels referents de la crítica i del documental francès, ha decidit no assistir-hi en senyal de disconformitat. Qui diu que el cinema, com a mínim a França, ha perdut bona part del seu pes social?