Pot semblar que la censura eròtica és només qüestió d’epidermis. D’uns centímetres amunt o avall. D’uns vetlladors de la moral més o menys malaltissos. I, en realitat, és bastant més complex. Des dels seus inicis, el cinema va néixer com un espectacle voyeurístic. Una finestra oberta sobre móns llunyans o ocults que es veia des de la foscor de locals de públic majoritàriament masculí, i socialment poc recomanables. No és estrany, doncs, que el sexe hi trobés un ràpid acomodament, sempre sota l’atenta vigilància de l’Església i, en el cas del nostre país, del Govern Civil de torn.
Va ser Hollywood, paradoxalment, qui va imposar el primer sistema ben organitzat de censura. D’autocensura. Això era el Codi Hays: un mecanisme d’autoprotecció creat pels mateixos productors per evitar que els escàndols provocats per les pel·lícules i els qui les feien posessin en risc el negoci del cinema. Aquest dispositiu, que va estar en actiu des dels anys vint fins els seixanta, va impedir les relacions interracials o els adulteris, tot i que estrelles com Mae West tibaven de la corda fins gairebé trencar-la.
A l’Espanya franquista i a les dictadures comunistes era, en canvi, l’Estat qui vetllava per la moral sota les directrius de l’Església i del Partit. Fins als anys cinquanta, la censura espanyola no només incloïa capellans en els seus tribunals, sinó que tenien dret de vet. Sobre els films de producció espanyola i sobre els estrangers que es distribuïen al nostre país, amb talls d’escenes senceres o modificacions de diàleg que n’alteraven el sentit. A la censura originària, ja fos la de Hays o la de la Democràcia Cristiana italiana, calia afegir-hi doncs la franquista i, més enllà, l’addicional de les projeccions en locals gestionats per l’Església.
De tot això, fins ben entrats els anys setanta i amb límits absurds, en parla el cicle Les escletxes de la censura, que hem programat els mesos de juliol i agost. Vam començar amb una sessió dels curtmetratges porno d’Erika Lust i una antologia dels films eròtics dels orígens, però que ningú no s’esveri. A partir d’ara ens limitarem a mostrar els supervivents heroics, alguns dels quals mutilats per ferides de tisora, de guerres contra diverses censures. Són films que formen part de la història del cinema, però també de la lluita contra la intolerància.