Una platja. La càmera enquadra frontalment l’aigua i la sorra. De dreta a esquerra passen uns ànecs, de dos en dos, de quatre en quatre. De cop i volta, tots tornen d’esquerra a dreta. És el quart episodi de Five, un film d’Abbas Kiarostami, el gran cineasta iranià conegut per la seva poesia derivada de la realitat. Li pregunto com va rodar aquesta seqüència i m’explica que va ser fruit de trucatges digitals per eliminar l’home que tenia cura dels ànecs. En mans d’alguna persona que no fos tan poc purista com jo, aquesta confessió podria ser la fi del món o, si més no, de la innocència.

Jo sospitava, en canvi, de la ironia de Kiarostami des que vaig veure una de les seves correspondències fílmiques amb Víctor Erice. Des d’una branca que sobresurt d’un mur, un codony cau muntanya avall fins a un riu. La fruita segueix el curs de l’aigua de pedra en pedra, amb alegres saltirons, fins que va a parar a una gran plana on pasturen unes cabres. El pastor agafa el codony, li clava queixalada i el dóna a tastar a un dels animals. Epíleg al sol, en clau del pintor Antonio López: “Mentre alguns pinten codonys, al meu país ens els mengem”.

Abbas Kiarostami entre José Luis Guerin i Esteve Riambau durant la seva visita a la Filmoteca de Catalunya, el març de 2015.
Fotografia d’Óscar Fernández Orengo.

No era fàcil fer cinema a l’Iran dels talibans. I, tot i això, Kiarostami es va fer un nom al panorama internacional. Va guanyar la Palma d’Or de Cannes i era carn de festivals i filmoteques. Fa un any i escaig, va venir a la de Catalunya gràcies a Liliana Díaz i Estephania Bonetti, dues colombianes que havien organitzat tallers de realització a Bogotà, Múrcia i Barcelona. Davant del públic, Kiarostami era tímid. No va voler presentar ¿Dónde está la casa de mi amigo? i, al col·loqui posterior a la projecció, matisava cada resposta amb l’ajut del poeta Ahmad Taheri, el seu fidel traductor del farsi i un interlocutor de luxe, com era José Luis Guerin.

A les distàncies curtes, en canvi, el director d’El sabor de les cireres no amagava la seva ironia. Des de darrera les seves eternes ulleres fosques, es defensava en anglès molt més del que semblava i, últimament, manifestava el desig d’internacionalitzar la seva carrera amb un canvi de rumb que havia iniciat a Itàlia amb Copia certificada, seguia al Japó amb Like someone in love i pretenia portar fins a la Xina amb el projecte que estava preparant. Mai no es farà. Poc després d’una nova edició del seu taller a l’escola de San Antonio de los Baños, li van diagnosticar una malaltia de mal pronòstic.

El van operar a l’Iran i va patir problemes, però les notícies que des de llavors m’arribaven no eren dolentes. Fa poc vaig parlar d’ell amb Victor Erice, el seu corresponsal cinematogràfic, amb qui es comunicaven en un mateix llenguatge poètic. I, de cop i volta, la notícia. La pèrdua d’un gran cineasta, d’un gran poeta. Les seves fotografies de paisatges blancs per la neu o grocs pel blat seran, des d’ara, molt més buides, i els seus films no es podran tornar a veure sense pensar que ja formen part d’aquella dimensió momificadora amb què el cinema intenta atrapar la realitat que fuig amb l’inexorable ritme del temps. Darrera la seva malenconia ja no hi haurà, ni tan sols, la ironia del cineasta que filmava llargs viatges en cotxe sense que, de vegades, els actors no sabessin conduir. Kiarostami aparentava ser un cineasta realista però, en realitat, era un mestre de la ironia.