Només han estat dos dies amb Gonzalo Suárez, tal com deia el programa, però molt intensos. Ell juga còmode en els terrenys del cinema i de la literatura i per aquest motiu li havíem preparat dues sessions més o menys dedicades a un i altra. La realitat ha estat, tanmateix, que tant a la projecció de Rowing the wind com a la de Ditirambo –dins les sessions de l’ESCAC-, s’ha parlat indistintament d’ambdós llenguatges. El primer d’aquest films és una recreació de les circumstàncies que van envoltar la gènesi de Frankenstein per part de Mary Shelley i un esbojarrat grup de poetes capitanejats per Lord Byron. En canvi, el debut de Suárez darrera les càmeres desenvolupava un personatge literari propi –el periodista José Ditirambo- amb sòlides influències del cinema negre nord-americà i un tractament estilístic que, a mitjan dels anys seixanta, encaixava perfectament amb els postulats de l’Escola de Barcelona.
El novel·lista i cineasta es capaç d’enlairar-se per definir les relacions entre tots dos terrenys però, als seus més de 80 anys, també s’escapoleix com un d’aquests boxejadors que tant sovint apareixen a la seva obra per aterrar amb sucoses anècdotes. El rodatge del pròleg de Remando al viento al nord de Noruega amb una gavardina feta malbé pels efectes del temporal, les dificultats de filmar una girafa o l’ull morat que José Maria Prada li va posar en la baralla de Ditirambo en són alguns exemples. En parlar d’aquest film, el realitzador també es va emocionar en recordar tots els que van participar-hi i ja no hi són: l’entrenador Helenio Herrera –company de la seva mare i coproductor del film-, el músic Lou Bennet –autor de la banda sonora-, el modista André Courrèges, el director de producció Ricardo Muñoz Suay o el mecenes Alberto Puig Palau. “Rèiem molt durant el rodatge de la seqüència en què apareix”; Suárez recordava amb nostàlgia aquell film d’aprenentatge que retrata una Barcelona encara reconeixible però que ja no existeix.
El director d’Epílogo voldria rodar un altre film. Se’n mor de ganes, però sap que els temps han canviat i que, avui en dia, una producció com la de Remando al viento seria impossible. Llavors hi havia bufetades entre joves actors britànics per interpretar-lo, i van ser Elizabeth Hurley i un joveníssim Hugh Grant els qui es van endur els papers protagonistes. Ara, mentre no filma, l’escriptor segueix escrivint novel·les. La darrera es titula Con el cielo a cuestas i si algun dia es convertís en pel·lícula, seria difícil convèncer l’espectador que moltes escenes que semblen fictícies estan extretes de la realitat. El món de Gonzalo Suárez és així de fantàstic. Fora bo veure’l, algun dia, reflectit en una autobiografia, però ell s’hi resisteix. Prefereix llegir les biografies d’altres o, si més no, recrear-se amb la correspondència que va mantenir amb el seu amic Peckinpah o amb el text que Julio Cortázar li va dedicar fa anys per dilucidar la dicotomia entre cinema i literatura en aquests termes: “¿Escritor que hace cine, cineasta que regresa a la literatura? De cuando en cuando hay mariposas que se niegan a dejarse clavar en el cartón de las bibliografías y los catálogos, de cuando en cuando, también, hay lectores o espectadores que siguen prefiriendo las mariposas vivas a las que duermen su triste sueño en las cajas de cristal“. Gonzalo Suárez és una d’aquestes papallones.