Qualsevol cineasta pot estar segur que un dia o altre rebrà una trucada d’algú que li vol fer una fotografia. El més probable és que es tracti d’Óscar Fernández Orengo. Fa molts anys que es dedica a aquest projecte de vida que exposa habitualment. Ara ho fa, per quarta vegada, a la Filmoteca de Catalunya, amb una quarantena de retrats panoràmics de gran format i en blanc i negre. Molt cinematogràfics!

Què tenen a veure Víctor Erice i Antoni Padrós, o Carla Subirana i Cecilia Bartolomé? No cal buscar-hi claus secretes ni connexions ocultes. La resposta és la perseverància de l’Óscar, que tria els seus personatges sense cap altra motivació que la passió comuna pel cinema. Ells -o elles- filmen la realitat i ell els fotografia en un context que els defineix, ja sigui amb la col·lecció de barrets de Rosa Vergés o la mise-en-scène de Francesc Bellmunt com si donés gràcies per la propina a l’estació de França.

Cineastes… al seu lloc. El títol ho diu tot, però encara n’hi ha més. Són els convidats de la Filmoteca que Óscar Fernández Orengo ha fotografiat els darrers quatre anys, i l’exposició els confronta amb les dedicatòries que han deixat al llibre de signatures. Els autoretrats d’Aki Kaurismäki, Jiří Menzel i Agnès Varda van de la mà amb la poesia de Gianni Amelio quan es pregunta si això és el paradís, i amb la declaració de principis de Volker Schöndorff en favor de les cinemateques. Dobles retrats, doncs.

Si el cinema és imatge en moviment, la fotografia és estàtica. D’aquesta contradicció neix l’obra de l’Óscar amb una voluntat comuna: atrapar el temps. Els anys han deixat empremtes en els rostres d’alguns cineastes que un dia van ser joves i, en qualsevol cas, el retrat els fixa en el temps i els immortalitza. Com ells fan amb tot el que filmen. Com tota imatge, cinematogràfica o fotogràfica, fa amb la realitat. L’exposició es pot veure fins a finals d’agost però, de ben segur, no serà la última de l’Óscar. Mentre hi hagi algú que filmi, ell hi serà amb la seva càmera fotogràfica.