Erice, la realitat i la ficció

Venim de una retrospectiva amb la presència de Frederick Wiseman i anem cap a la commemoració dels deu anys del traspàs de Joaquim Jordà. Què millor, doncs, en aquest intensiu de cinema documental, que comptar amb Víctor Erice per presentar una sessió en la qual hem volgut defugir, explícitament, de cap dels seus tres llargmetratges, justament situats entre les quinze millors pel·lícules de tota la història del cinema espanyol segons la recent enquesta de la revista Caimán.

Víctor Erice 13.05.2016 (3)Hem volgut deixar constància, en primer lloc, que l’obra del director d’El sol del membrillo segueix viva. A contracorrent de les tendències hegemòniques i malgrat els infundis que s’han creat per desacreditar-lo professionalment, Erice filma i els seus tres treballs rodats entre 2002 i 2012 demostren que manté íntegra la seva poètica derivada de la força d’unes imatges tan essencials com poderoses. Projectades cronològicament, Alumbramiento, La morte rouge i Vidros partidos adquireixen, a més, el sentit d’una successió que arrenca amb el naixement d’un nen que podria ser el mateix Erice, segueix amb el descobriment del cinema per part d’un infant al qual la veu en off del cineasta es refereix en tercera persona i culmina amb les evocacions dels treballadors d’una fàbrica tèxtil de Portugal que es confronten amb la fotografia, atrapada en el temps, dels seus antecessors.

No és estrany que els productors del film col·lectiu Ten minuts older encarreguessin a Erice un episodi amb la única condició que parlés del temps. L’obsessió per atrapar-lo és el gran tema de tota  la seva obra. I la prova és que, quan parla de La morte rouge i del descobriment del film La garra escarlata com “un forat negre en la trama de la realitat pel qual s’havia escapat tota la innocència”, el cineasta també s’està referint a l’experiència que viu la petita protagonista d’El espíritu de la colmena quan descobreix a la pantalla el monstre de Frankenstein. El cine, per al director d’El Sur, és el territori comú que convoca somnis i fantasmes, però en què ell es nega a establir fronteres entre documental i ficció.

Aquest és el motiu pel qual Vidros partidos –la tercera peça projectada en una memorable sessió atapeïda d’un públic lliurat a la litúrgia d’Erice- necessita ser contextualitzada per assaborir-la en tota la seva magnitud. Hi ha un rerefons real, les històries dels obrers d’una fàbrica, però també un text treballat perquè els mateixos protagonistes –o d’altres- el recitin a càmera com si fossin actors. Darrera hi ha una fotografia, una altra representació de la realitat, i la confrontació final entre el fill d’obrers que toca l’acordió davant els fantasmes convocats per la imatge posa la pell de gallina. És allà on el cinema fa coincidir la realitat i la ficció, el passat i el present, sota el denominador comú del talent d’un cineasta en estat de gràcia. En acabar el col·loqui, es va definir com a membre d’una cofradia que també integra Kiarostami o a Kaurismäki. Amb el primer va intercanviar una apassionant correspondència cinematogràfica. Amb el segon van coincidir al llargmetratge Centro historico. Tots tres han passat per la Filmoteca, centre de referència d’aquesta santa cofradia que admirem i ens fem nostra.

One thought on “Erice, la realitat i la ficció

  1. La particularitat i l’encert del cinema d’Erice és precisament destruir del tot la realitat, o més ben dit —com diem a la darrera entrada del nostre blog, TXTRAW—, allò que investim com a realitat perquè simula la nostra manera de veure el món, però que, de fet, és una ficció més. La plasticitat dels plans d’Erice, la seva connexió autoconscient amb la representació pictòrica del món (com va demostrar amb la seva imprescindible “El sol de membrillo”), tenen com objectiu distanciar el que veiem d’un imposible real objectiu, i l’acosta a una realitat construida a través de la interpretació dels significats. Tot plegat l’emparenta amb grans noms del cinema europeu que han dedicat els seus esforços també a posar en evidència aquest codi, J-L Godard i Chris Marker.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s