Negre, molt negre, però entranyable

Així és el món que els films d’Arturo Ripstein i Paz Alicia Garciadiego retraten amb Mèxic com a escenari però amb vocació universal. El director de Profundo carmesí, fill de productor, porta el cinema a les venes, amb Buñuel com a instigador de la seva vocació i Gabriel García Márquez i Carlos Fuentes com a guionistes del primer dels trenta llargmetratges que porta realitzats en cinquanta anys de carrera. Des del 1985, la col·laboració sistemàtica amb la guionista Garciadiego dóna encara més solidesa als seus melodrames poblats per putes tristes, assassins que desperten compassió i eterns conflictes entre mares i fills ,sense que Freud s’hagi de ficar necessàriament pel mig.

A tots dos els dediquem una retrospectiva que no és completa, però sí força representativa. Hi ha alguns dels títols de la primera etapa de Ripstein (El castillo de la pureza, El santo oficio o El lugar sin límites), però també els que els han donat el reconeixement internacional (Principio y fin i La perdición de los hombres, Conxes d’Or a Sant Sebastià) o aquests melodrames que ja ho diuen tot amb el títol: La reina de la noche, La virgen de la lujuria o Las razones del corazón. Ripstein participa del rodatge del darrer film de Fernando Trueba, en què interpreta el paper d’un productor molt similar a Samuel Bronston, i ha fet una escapada a Barcelona per presentar a la Filmoteca La calle de la amargura, el seu darrer film, envoltats d’una atmosfera social que els és propera i en què es reconeixen. “Podríem rodar un film al Raval”, han reconegut tots dos abans d’explicar que aquest drama criminal sobre nans i prostitutes es basa en un fet real esdevingut a Mèxic fa pocs anys.

Una cosa és la realitat, però, i l’altra la ficció que hi posa ordre d’acord amb uns codis que ambdós cineastes dominen a la perfecció. “El punt de vista del mateix relat canviaria radicalment si es tractés d’una novel·la en comptes d’un film”, afirma la guionista. I el realitzador afegeix: “Si rodo en plans seqüència és perquè la càmera floti lliurement per l’espai, on desapareixen les el·lipsis”. Ja fa temps que filma amb càmeres digitals –en va ser un dels pioners– i sempre que pot roda en blanc i negre, els tons que millor defineixen un món ple de tendresa però també d’humor. Negre, naturalment.