Per què un altre cicle sobre Godard? Si el cineasta, a més de vuitanta anys, no descansa, nosaltres el seguim amb una selecció de vint títols representatius de la seva trajectòria, des del seu debut en el context de la Nouvelle Vague fins al seu darrer treball darrera les càmeres. El responsable de la fotografia i el so dels seus últims treballs, Fabrice Aragno, ha estat precisament a la Filmoteca per transmetre un retrat tan proper com poc conegut de Godard: “Ell em va citar un diumenge a la seva oficina. S’hi accedia per una rampa des de la qual ja se sentia l’olor del seu cigar. En obrir la porta es va incrementar, mentre jo avançava entre prestatges plens de càmeres, micròfons i focus a la dreta, i llibres de pintura, filosofia i novel·les a l’esquerra. Al fons hi havia un cartell original d’un film de Cocteau i, retallada sobre un vidre translúcid, la inconfusible silueta de Godard”. Més gràfic, impossible: podria ser el guió d’un film que tots podem imaginar…
Des de llavors, Aragno és la mà dreta de Godard. És el responsable de les càmeres i el so de Film Socialisme i Adieu au langage i, alhora, és l’autor d’un muntatge de seqüències dels seus films amb guió del mateix Godard que també hem projectat a la Filmoteca. Ha estat justament gràcies a Aragno, i a la complicitat de la Cinémathèque de Lausanne i al Consolat General de Suïssa a Barcelona, que hem pogut projectar Adieu au langage a la Filmoteca de Catalunya en el seu format original en 3D. Era el primer cop que la Filmoteca acollia aquest suport i és tot un honor que hagi estat precisament amb un film en què Godard experimenta amb la profunditat de camp i amb efectes òptics que amplifiquen la seva inesgotable recerca del llenguatge cinematogràfic. Godard ho veu tot en termes de cinema, explica Aragno: “Fins i tot quan ens comuniquem, envia SMS que conjuguen text i imatges com si fossin petits films”.
Des d’À bout de souffle fins a Adieu au langage, l’actual retrospectiva inclou “clàssics” com Vivre sa vie, Pierrot le fou o Le mépris, la seva etapa pre-68 representada per Made in USA, Week-end o La chinoise o la militància de Pravda i British Sounds amb la presència de estrelles com Yves Montand i Jane Fonda a Tout va bien. També hi ha constància del “retorn” al cinema, després de l’etapa vídeo, amb Sauve qui peut (la vie) o Passion, la reinterpretació de mites (Prénom Carmen) i gèneres (Detective) i la llibertat absoluta que caracteritza Film socialisme i Adieu au langage. Programar Godard és revisar la seva filmografia, però també repensar el cinema. I, en aquest cas, comptar amb el testimoni de Fabrice Aragno ha permès als nostres espectadors conèixer més de prop la seva dimensió humana i un mètode de treball singular basat en el rodatge amb un equip de no més de tres persones i un muntatge analògic que prepara minuciosament amb guions de paper on hi enganxa fotografies i indicacions, com si fossin collages. “God-Art” vol dir l’Art de Déu o, si més no, del pare del cinema modern. .