Aquest no és un bloc com els habituals, és una reflexió en veu alta. El desencadenant inicial és la pertinent observació d’un usuari que es lamenta sobre l’elevada proporció de DVD’s que projectem durant el mes de març. La resposta, amb xifres a la mà, és que són 19 títols en 35 mm, 1 en 16 mm, 30 DCP, 3 Betacam, 11 Blu-ray i 8 DVD. Darrera aquestes dates, i aquest és el tema de fons d’aquest bloc, hi ha una reflexió més àmplia que alhora és un retrat de la mutació tecnològica que està patint el cinema.
La realitat és que la indústria ha decretat la mort del cinema analògic. Ja va fer-ho, fa 85 anys, amb el cinema mut i, una mica més cap aquí, també amb el blanc i negre. Des del seu naixement, l’anomenat art del segle XX estava sentenciat a transformar-se tecnològicament per poder sobreviure. No ha mort, com alguns pessimistes pronosticaven quan va fer els cent anys, però ha canviat, i canviarà. El pas de l’analògic al digital delimita una frontera que, més enllà de la tecnologia, afecta a les essències de la representació de la realitat.
I, quin és el paper de les filmoteques en tot aquest procés? Preservar i difondre. Per aquest motiu, les pioneres (París, Londres, Berlín, Nova York, Estocolm…) van nèixer als anys 30 del segle XX. Van fer tard per salvar la major part del cinema mut que, per la fragilitat del seu suport de nitrat i l’escàs valor artístic que fins llavors se li havia concedit, ja havia perdut la major part dels seus títols. Des de llavors, també ens hem hagut d’adaptar a les noves transformacions tecnològiques, i només cal recordar la campanya de Martin Scorsese per denunciar el deteriorament de la pel·lícula en color.
I ara, ja encarat el segle XXI, cal tornar a ajustar-se a la realitat. Quina realitat? La d’un patrimoni analògic que, indiscutiblement, cal conservar. I la d’un present i futur digital que, a banda que també cal preservar –en unes condicions molt més cares i complexes que l’analògic-, es revela com una excel·lent eina de difusió. I aquí tornem al motiu de la reflexió. Quin és el criteri de la Filmoteca de Catalunya sobre els suports en els quals s’ofereix la nostra programació?:
a) Quan està disponible, optem pel mateix suport original en el qual es va rodar el film: 35 mm si és analògic i Digital si és digital (les pel·lícules que ja no tenen còpia analògica van en augment);
b) Davant una còpia analògica en mal estat o amb finalitats exclusives de conservació, optem per l’alternativa digital. Millor això que perdre l’original o deixar de projectar la pel·lícula.
No és cert, malgrat les aparences, que qualsevol film estigui disponible. Cal localitzar la còpia, els propietaris dels drets i, si s’escau, subtitular-lo. I no sempre és possible trobar el suport original. És llavors, només llavors, quan recorrem a les alternatives digitals jerarquitzades des del DCP al DVD passant pel Blu-ray. Si projectéssim pel·lícules en el seu suport analògic malmès faríem un flac favor als espectadors. I si féssim malbé una còpia de preservació, ens estaríem tirant pedres damunt la teulada.