Pere Portabella ha estrenat el seu darrer film a Rotterdam i el festival l’ha correspost amb una retrospectiva de la seva obra i d’alguns dels títols més emblemàtics de l’Escola de Barcelona. La Filmoteca de Catalunya va tenir el privilegi d’acollir, fa un parell de mesos, la preestrena d’Informe general II. El nuevo rapto de Europa però, vista en un context europeu, queda clar que és una pel·lícula amb vocació internacional en què els conceptes de moviments socials, corrupció política o canvi climàtic tenen una traducció immediata.

Portabella també parla amb un llenguatge cinematogràfic molt proper al d’un festival com el de Rotterdam. Un llenguatge innovador que prefereix el concepte d’assaig al de documental, que aposta per la destrucció dels codis tradicionals i que es basa en una determinada concepció de la posada en escena. Una posada en escena que presidia, precisament, l’obra de Jacques Rivette, mort aquests mateixos dies i que deixa a Godard l’orfandat exclusiva de la Nouvelle Vague.

En la seva obra, Rivette conjugava el cinema amb la pintura, la música o la història, tal com ha fet Portabella al llarg de la seva filmografia. Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Brossa, Carles Santos o Johann Sebastian Bach son alguns dels referents d’una trajectòria que aquests dies, a Rotterdam, també s’ha creuat amb la de l’Escola de Barcelona, revisada amb còpies procedents del nostre Centre de Conservació i Restauració. Resulta extraordinàriament satisfactori sentir Olaf Möller, crític de prestigi internacional, reivindicant aquell moviment amb vocació cosmopolita però de volada internacional limitada pel franquisme. O constatar com el públic de Rotterdam, majoritàriament jove, descobreix la poesia de Dante no es unicamente severo en contraposició al realisme que Autour des salines ja començava a trair. “Ja que no podem fer Victor Hugo, farem Mallarmé”, deia Joaquim Jordà. El cinema, el bon cinema, és un llenguatge sense fronteres.