Una cineasta ben orientada

Isabel Coixet és una cineasta generosa. La Filmoteca programa una retrospectiva de la seva obra, la més àmplia que mai no s’ha fet arreu del món, i ella correspon amb un cicle que inclou alguns dels seus títols preferits. L’ha titulat Dones (bastant) perdudes i abasta onze films que tenen dues característiques comunes. Les protagonistes són dones que lluiten per trobar un sentit a la vida, alliberant-se de diverses dependències masculines, i la majoria d’aquests personatges els interpreten grans actrius: Gena Rowlands a A Woman Under the Influence; Joan Fontaine a Rebecca i Carta d’una desconeguda; Romy Schneider a L’important c’est d’aimer i Fanny Ardant a La femme d’à coté.

Pas mal. Però la Isabel tampoc no es pot queixar. En una dotzena de llargmetratges, ha aconseguit dirigir Juliette Binoche, Ben Kingsley, Penélope Cruz, Tim Robbins i Julie Christie. Li agrada treballar amb els intèrprets, fins i tot exposa les fotografies que els fa, i els proposa encarnar personatges que també busquen el seu lloc a la vida. “És millor patir al cinema que a la vida”, afirma aquesta cineasta nascuda a Catalunya però a qui el món li queda petit. Després de l’estrena d’A los que aman, el seu tercer llargmetratge, li vaig preguntar per què li calia anar tant lluny en el temps o l’espai per explicar les seves històries. Llavors em va dir que algun dia faria un film a Gràcia. I és cert, l’ha fet. Dos o tres plans de Mapa dels sons de Tòquio estan rodats al seu barri, però la resta d’aquest film passa al Japó, un destí a afegir a la plataforma petrolífera de La vida secreta de les paraules, el Canadà de Mi vida sin mi, els carrers de Manhattan de Learning to Drive i el pretès Pol Nord de Ningú no vol la nit, en realitat rodat entre Noruega, Bulgària i les Canàries.

Tan llunyana i tan propera, Isabel Coixet encara recorda el primer cop que va veure La passió de Joana d’Arc a la Filmoteca del carrer Mercaders. Fer pel·lícules no li ha impedit seguir sent una espectadora assídua, que s’emociona més o menys amb allò que veu, però que no s’aixeca mai de la butaca. A la inauguració del cicle que ella mateixa ha programat, va seguir atentament la projecció de Party Girl. Reia i plorava, com tots els espectadors fem amb les seves pel·lícules. Pel·lícules de dones (bastant) perdudes però rodades per una cineasta molt ben orientada.