Camino: un pou de memòria

Jaime Camino va ser, conjuntament amb Bigas Luna, un dels rostres visibles de la inauguració de la nova seu de la Filmoteca. Set dels seus tretze llargmetratges recorrien medularment la primera de les exposicions del Raval, a més de ser projectats a la retrospectiva dedicada a la Guerra Civil. El cineasta, nascut el 1936, havia abordat el conflicte des de tots els punts de vista: les Brigades Internacionals (España otra vez), la reraguarda republicana (Las largas vacaciones del 36), la vessant domèstica de Franco (Dragon Rapide), les implicacions familiars (Els nens de Rússia) i la que, sense dubtes, és la pel·lícula que millor il·lustra la pluralitat d’interessos polítics involucrats: La vieja memoria. Jaime Camino a la Filmoteca, en la inauguració de l'exposició 'Imatges confrontades: Guerra civil i cinema'Justament, la Filmoteca havia restaurat poc abans les 23 hores d’entrevistes amb personatges històrics de primer nivell que Camino havia descartat en el muntatge del film. Aquest material es va poder veure a la nostra exposició Imatges confrontades i també en dues sessions memorables respectivament dedicades a La Pasionaria i a Josep Tarradellas.

Personalment, un llibre que la Filmoteca em va encarregar el 2006 em va permetre consolidar l’amistat que llavors jo ja mantenia amb Camino. Ell em va obrir les portes dels seus arxius i de la seva memòria i, en acabar la feina, em va demanar que escrivíssim conjuntament un guió autobiogràfic confrontat amb le seves pròpies pel·lícules. Probablement va ser l’últim de la seva vida, i si no el va poder dirigir es perquè la salut ja no li ho va permetre. Em va demanar que l’assumís jo, però era massa personal per fer-ho. Portava per títol ¡No tan deprisa!, les darreres paraules que va pronunciar el seu pare quan un accident fatal li va segar prematurament la vida. Va ser aquesta la primera de les pèrdues prematures que Camino va patir durant la seva vida i aquest tema, conjuntament amb el de la impossibilitat d’estimar, recorren la seva obra amb múltiples exemples que il·lustraven aquell guió decididament personal i íntim.

Posteriorment, ens vam seguir veient sovint. Li agradava comentar les darreres estrenes de cinema que havia vist, s’interessava pels cicles que programavem a la Filmoteca o ficava cullerada en l’actualitat política. La salut se li apagava progressivament, però ell feia esforços fer aferrar-se a la vida. Reconèixer que no estava en condicions de dirigir ¡No tan deprisa! va ser un cop dur, però no l’últim. Camino era un pou de memòria, i ara ens queda la que atresoren els seus films. Velles però necessàries memòries, testimonis d’una Història que ell va voler documentar sense deixar d’emmirallar-la amb la seva pròpia vida.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s