Pier Paolo Pasolini i Gianni Amelio són dos dels protagonistes de la nostra programació de novembre. Es pot afirmar que tots dos van sorgir a l’ombra del neorealisme, un moviment ple de contradiccions però decisiu a l’hora de marcar tendències estètiques i socials durant la segona meitat del segle XX. L’exposició actualment en cartell al Museo del Cinema de Torino mostra que tots aquells films aparentment impregnats de la realitat de postguerra es van rodar amb uns guions mil•limètricament detallats, amb l’ajut de decorats d’estudi i la presència d’actors professionals. Pasolini, en aquest sentit, va ser molt més autèntic: va filmar als suburbis de Roma o en paratges gairebé verges de l’Àfrica i l’Orient mitjà. Va triar un estudiant barceloní, Enrique Irazoqui, per fer de Crist a Il vangelo secondo Mateo i la presència d’Anna Magnani a Mamma Roma és tot un homenatge a Roberto Rossellini.
Gianni Amelio és d’una generació posterior, contemporani de la de Bertolucci o Bellocchio i, per tant, un pas mes de la corretja de transmissió que el cinema italià es resisteix a deixar caure en l’oblit. Lammerica, sense anar més lluny, és un film que para de la immigració en uns termes heretats de Rocco e i suoi frattelli però que, quinze anys després de la seva estrena, segueix plenament vigent en l’Europa contemporània. Comptar amb la presència d’Amelio per inaugurar la seva retrospectiva ajudarà, certament, a entendre molt millor les claus i els orígens de la seva obra.
A Pasolini ja li vam dedicar una retrospectiva completa ara fa dos anys, coincidint amb la magna exposició del CCCB. No tenia sentit, doncs, utilitzar el pretext dels quaranta anys del seu assassinat per tornar sobre un terreny que ofereix múltiples alternatives, com la que finalment hem programat sota la iniciativa del grup Projecte Pasolini Barcelona. El cicle Pasoliniana inclou, efectivament, nou títols que giren al voltant del cineasta, des de films rodats per col·laboradors o persones molt properes, com Sergio Citti o Giovanni Borgna, a pel·lícules que recullen la seva herència de la mà de realitzadors tan aparentment distants com Robert Guédiguian i Wang Bing, sense oblidar l’estrena del documental de Hilari M. Pellicé sobre Pasolini i Barcelona. El cineasta va venir a la capital catalana el 1968. Ara hi ha tornat amb l’esperit del seu llegat cinematogràfic.