Des que la família Rovira Beleta va dipositar el seu llegat a la Filmoteca de Catalunya, teníem un deute. No vam ser-hi a temps pel centenari del cineasta, el 2012, però ara ha arribat el moment de reivindicar la seva obra des d’una exposició de producció pròpia a partir dels seus fons, d’una retrospectiva dels seus films i també de l’estrena del documental que està realitzant la seva néta, Lara Mateo, amb el títol El meu avi se’n va anar a Hollywood.

Si la nostra exposició, que es podrà veure fins a finals de març de 2016, subratlla, en canvi, el “més enllà de Los Tarantos” és perquè hi ha un altre Rovira Beleta menys conegut i igualment interessant. Anna Fors, comissària de l’exposició –fruit de dos anys de catalogació d’un fons integrat per centenars de documents i fotografies–, ha tingut dificultats per triar el material més adient per esbossar el retrat d’un personatge seductor, un director tècnicament exigent i un artista amb vocació cosmopolita sempre amatent en modes i fórmules d’èxit. Se n’ha sortit, i el resultat salta a la vista.

Ser el primer cineasta català i espanyol nominat als Oscar, i en dues ocasions, té el seu mèrit. El franquisme no va veure amb bons ulls un film que mostrava una Barcelona gitana i autèntica que contrastava amb les campanyes turístiques de Fraga Iribarne. A Hollywood, d’altra banda, la competència era dura i si Fellini, amb Otto e mezzo, li va arrabassar l’estatueta a Los Tarantos, El amor brujo va perdre dignament davant Trens rigorosament vigilats, la comèdia satírica de Jîrí Menzel rodada en plena ebullició de la Primavera de Praga.

Cineasta atípic en el context català i espanyol del franquisme, Rovira Beleta va tastar diversos gèneres, amb un especial èmfasi en el cinema policíac. Los atracadores és, encara avui, un magnífic retrat de les diverses Barcelones, i també un al·legat contra la pena de mort que el franquisme va interpretar, en canvi, com una lloança. Orgullós de la seva feina, el cineasta va saltar d’una banda a l’altra de la càmera, no pas per fer d’actor, sinó per fer-se retratar, sempre impecablement vestit, al costat dels personatges més o menys coneguts amb els que coincidia en actes socials. L’últim cop que el vaig veure va ser, justament, a la presentació del meu llibre sobre Pepón Coromina a la seu de la SGAE. Ara he entès que la seva presència no es devia a l’homenatge al productor català, sinó per fer-se fotografiar al costat d’Aitana Sánchez Gijón, aleshores presidenta de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, editora del llibre. Aquesta foto, envoltada de tot el seu món, la trobareu a la exposició Rovira Beleta. Més enllà de Los Tarantos.