Bergman i Lee: dues icones

Commemorem el centenari d’Ingrid Bergman amb una retrospectiva que fa honor no només a una gran actriu, sinó també a tota una icona del cinema. La protagonista de CasIngrid Bergman a Casablanca (Michael Curtiz, 1943)ablanca ho té tot: una trajectòria nòmada que la porta, en primer lloc, de la seva Suècia natal al Hollywood de l’època daurada tot seguint les passes de Greta Garbo, la seva compatriota. Després vindrà la seva etapa rosselliniana, com a rostre de la modernitat a Viaggio in Italia, però també d’un adulteri que va estripar les vestidures dels més hipòcrites. I, finalment, després d’un nou pas per Hollywood, com qui diu per la porta del darrera, el retorn als orígens per treballar a les ordres de l’altre Bergman, l’immens Ingmar d’Höstsonaten (Sonata de tardor).

Bergman va ser un rostre, aquell pel qual es podia sospirar que sempre ens quedarà Paris, però també una intèrpret versàtil capaç de conjugar el drama de Gaslight amb la joie de vivre d’Elena et les hommes, la prostituta de Dr. Jekyll and Mr. Hyde i la monja de The Bells of St. Mary. Va ser un fitxatge de Hollywod per emmotllar-la a la disciplina de l’star system, però també l’obscur objecte del desig d’autors consagrats com Renoir, Rossellini, Cukor, Minnelli i, molt especialment, Hitchcock. S’havia de tenir talent, i caràcter, per treballar en tres ocasions a les ordres del mestre del suspens que, a les actrius, les preferia rosses.

La nostra retrospectiva d’Ingrid Bergman, parcial però més que representativa, coincideix amb l’homenatge que retem a una altra icona del cinema. Si l’actriu sueca va ser molt més que Casablanca, Christopher Lee no es va limitar a dignificar la figura de Dràcula com un grand saigneur, l’afortunat joc de paraules del diari Libération que conjuga “senyor” amb “sagnador”. Aquest pedigrí de l’actor britànic va seduir Tim Burton, que no va dubtar a incorporar-lo a la seva galeria de monstres entranyables, i també a Peter Jackson, que l’apropà a les noves generacions d’espectadors per obra i gràcia de la màgia de l’obscur Sàruman.

Christopher Lee a 'Vampir-Cuadecuc' (Pere Portabella, 1970)Si voleu veure, tanmateix, el Lee que s’amagava darrera la màscara, l’home darrera la icona, no us perdeu Vampir-Cuadecuc. Pere Portabella també es deixà seduir pel príncep de les tenebres però, justament, per despullar-lo en un exercici que conjuga la desmitificació amb l’homenatge. Quan, en aquest film exemplar, Christopher Lee es treu els ullals i les lentilles per llegir davant la càmera un capítol de la novel·la de Bram Stoker, assistim al triomf de l’actor sobre el personatge, de la vida per damunt del seu simulacre, que és el cinema.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s