Vaig conèixer Natàlia Molero quan, poc després de ser nomenada directora de la Filmoteca de Catalunya, ens va convocar a uns quants historiadors de cinema per demanar el nostre consell i col·laboració. Va ser un gest gens prepotent i molt afable, absolutament coherent amb el caràcter de la persona que, a partir de llavors, vaig tractar. Vaig ser jo, i no ella, tanmateix, qui va requerir del seu ajut per impulsar l’edició en castellà del llibre sobre l’Escola de Barcelona que havíem escrit amb Casimiro Torreiro, publicat pel Departament de Cultura. Per damunt d’absurds problemes burocràtics, Natàlia Molero va imposar el sentit comú i va desbloquejar les barreres que impedien una segona vida de Temps era temps. El cinema de l’Escola de Barcelona i el seu entorn. Fruit d’aquella recerca va ser la troballa, en una caixa tancada dins el mateix arxiu de la Filmoteca, de l’única còpia existent del documental que Joaquim Jordà havia rodat als anys seixanta a l’entorn de Maria Aurèlia Capmany i la seva novel·la Un lloc entre els morts. Un cop més, Natàlia Molero va apreciar la vàlua d’aquest film i en va impulsar la restauració i posterior difusió.

El seu contacte amb l’arqueologia del cinema, breu però intens, li va permetre fer nous amics, entre els quals destacava Jon Letamendi. Quan aquest metge bilbaí, apassionat pel cinema dels orígens, va fer -de la seva recerca minuciosa i revolucionària sobre l’arribada dels pioners a Catalunya- la seva tesi doctoral, Natàlia Molero no va faltar a la presentació de la publicació per part de la Filmoteca de Catalunya, ja llavors dirigida per Roc Villas. L’atzar ha volgut que fos jo qui els succeís a tots dos en la direcció de la Filmoteca, i em vaig sentir plenament satisfet quan em van acompanyar a la inauguració de la nova seu del Raval. La Natàlia formava part de la història d’aquesta institució, i em consta que en guardava un gran record. Ho delatava el seu etern somriure, aquest que ara s’ha esvaït, injustament, massa aviat.