La Col·legiata de Sant Vicenç de Cardona va viure, fa uns dies, una experiència irrepetible. Cinquanta anys després del rodatge de Chimes at Midnight, el film d’Orson Welles es va projectar en aquell mateix espai amb la presència de Chris Welles i Keith Baxter. La filla gran del cineasta estava visiblement emocionada, i l’actor que hi interpreta el príncep Hal em va confessar la malenconia que li provocava aquell espai ple de fantasmes dels qui ja no hi eren. El cinema, tanmateix, va tornar a convocar a la pantalla que ocupava el tro d’Enric IV a Orson Welles en el paper de Falstaff. Al davant hi havia un públic ple de cinèfils assidus a la Filmoteca i ciutadans de Cardona, una localitat que té aquest film associat a la seva història. Allà hi havia gent que havia participat en el rodatge i també grans especialistes internacionals en l’obra de Welles. L’emoció era compartida per uns i altres, així com el sentiment d’haver assistit a un esdeveniment històric del qual ja se’n parla fins i tot als Estats Units.

Aquest acte ha estat la culminació d’una celebració del centenari d’Orson Welles que a la Filmoteca de Catalunya es perllongarà fins a finals de juny,  però que també va tenir moments intensos en un seminari internacional on va quedar clara l’activitat polifacètica d’un artista que era molt més que un cineasta. En dues jornades intenses, es va parlar de la seva activitat teatral i radiofònica, de guions inèdits, de la seva polèmica vinculació amb Alemanya, del making off de Chimes at Midnight i de la seva restauració amb els testimonis de Baxter o dels muntadors del film (Fred Muller i Elena Jaumandreu) i de l’arxivista Luciano Berriatúa, o de la possible exhibició de la cèlebre seqüència de la batalla en un tríptic interactiu…  Passat i present d’un personatge que Chris Welles i Joseph McBride van retratar des del seu contacte proper en diverses etapes de la seva vida.

A més de les ponències, el públic ha pogut gaudir de projeccions ben especials: Macbeth amb el testimoni de Chris Welles, que hi apareix com actriu, The Magnificent Ambersons amb fotografies i diàlegs de les escenes amputades per la productora, i també de materials inèdits o inacabats entre els quals destacava una còpia de treball de The Deep, constatació de com Welles no estava dotat per fer un cinema comercial; o els quaranta minuts muntats per Welles de The other side of the wind, un projecte amb un futur incert en mans de hipotètics restauradors que hauran d’aportar aquelles peces que el cineasta mai no va facilitar. Aquest és, però, un dels trets característics en una obra magmàtica i multidisciplinària, plena de joies, llacunes i diamants en brut. Però també d’una capacitat de seducció a la qual tots els que vam assistir a la projecció de Cardona vam sucumbir poc abans de que sonessin les campanades a mitjanit. Aquesta serà, sens dubte, una de les coses que podrem explicar que hem vist…