Marin Karmitz ens ha brindat una gran lliçó de producció a la Filmoteca de Catalunya. L’exemple era “Mélo”, un dels films de la retrospectiva que hem dedicat a Alain Resnais sense, helàs!, l’assistència de públic que ens hauria agradat. Al curriculum d’aquest productor que ha impulsat cineastes com Godard, Chabrol, Kiarostami, Gus Van Sant, Haneke o Kieslowski, destaca, tanmateix, aquesta adaptació que l’autor de Hiroshima mon amour va fer a partir d’una obra teatral d’Henry Bernstein estrenada el 1929.

A priori, un melodrama amb quatre personatges, dos decorats i dues hores i vint de durada era verí per a les taquilles. Karmitz, tanmateix, va donar-li la volta imposant tres condicions a un dels més prestigiosos cineastes francesos de tots els temps: a) El film havia de durar menys d’una hora i cinquanta minuts; b) Resnais canviaria els integrants del seu equip habitual; c) Calia rodar en vint dies i dues setmanes d’assajos entre els decorats d’un estudi. El director va acceptar el repte i, amb uns sous ajustats a un pressupost d’un milió d’euros, la pel·lícula va arribar a bon terme amb una petita excepció. Acabat el muntatge, Karmitz va rebre una trucada a les sis de la matinada. Era Resnais, amoïnat, per dir-li que el metratge superava en 45 segons la durada estipulada per contracte. Karmitz va fer la vista grossa. Tenia entre mans una gran pel·lícula i una esplèndida lliçó de com aplicar l’eslogan del maig del 68: “La imaginació al poder”. O, actualitzat, com transformar les limitacions en un acte de llibertat.

Sap greu que l’assistència a aquesta sessió no fos tan nombrosa com en altres visites de grans cineastes. Karmitz ho és, però també té sentit de l’humor. I, a més de la seva classe magistral, va explicar una divertida anècdota. A la presentació que Roberto Rossellini va fer de Viaggio in Italia amb motiu del vintè aniversari de la Cinémathèque Française, el 1958, a la sala hi havia tres espectadors: François Truffaut, André Bazin i ell mateix. El cineasta italià, que havia viatjat de Roma a Paris amb el seu Ferrari, va substituir la presentació del seu film per com preparar uns bons spaghetti. A la Filmoteca, Karmitz es va limitar a explicar com es cuina el bon cinema. N’és un gran chef!