S’ha definit Alain Resnais com el cineasta de la memòria. L’Holocaust, Hiroshima, la França ocupada, la guerra d’Algèria o la clandestinitat durant el franquisme han estat alguns dels temes històrics abordats per una filmografia que, poc a poc, també es va obrir vers la comèdia musical (On connait la chanson), el vodevil (Pas sur la bouche), el còmic (I want to go home) o el teatre de bulevard (Mélo).
D’aquí que haguem titulat la retrospectiva que li dediquem, en col·laboració amb el D’A – Festival Internacional de Cinema d’Autor de Barcelona, com Resnais no era únicament sever. No, no ho era. Ni tampoc tenia l’exclusiva de la custòdia de la memòria. Darrere la majoria dels seus films hi havia Sylvette Baudrot per tenir cura de la continuïtat dels raccords que uneixen una presa amb la següent amb absoluta fluïdesa i credibilitat. Aquesta és la responsabilitat d’una script, i la feina que aquesta dona que ara té 87 anys ha fet des de finals dels anys quaranta al costat de cineastes com Jacques Tati, Louis Malle, Alfred Hitchcock i, especialment, Alain Resnais.
Aquest és el motiu pel qual l’hem convidada a la Filmoteca de Catalunya i, en una masterclass atapeïda d’estudiants de cinema, ha explicat algunes pinzellades de la seva intensa biografia, algunes anècdotes dels seus rodatges, que porta acuradament anotats en una llista antològica en què especifica que les dates d’estrena no són les del rodatge i, molt especialment, l’ofici de script. La seva tècnica es basa en la precisió: guió en mà, calcula la durada d’una pel·lícula amb un marge d’error de cinc minuts, perquè sap que no és el mateix despullar-se en un film del segle XVIII que en un de contemporani, tal com no és el mateix creuar un gran bulevard que un carreró. I, si cal, recorre a un parent matemàtic perquè l’ajudi a construir uns cronogrames que integren dates, decorats, personatges i vestuaris.
No és estrany que Resnais diposités en ella tota la confiança per viatjar en el temps amb el protagonista de Je t’aime, je t’aime o per passejar-se pels atemporals passadissos de Marienbad. Tothom recorda les bardisses del jardí d’aquest film hipnòtic. Poca gent sap, en canvi, que eren decorats, i que dins d’un d’ells s’hi amagava Sylvette Baudrot, cronòmetre, guió i cronogrames en mà. “Era la meva oficina”, diu aquesta dona carregada d’energia que ha viscut en primera persona bona part de la història del cinema francès.
