No és difícil intuir que, darrera Trens rigorosament vigilats hi ha un cineasta carregat de sentit de l’humor. Després del passi de Jiří Menzel per la Filmoteca de Catalunya, en puc donar fe. Dins i fora de la pantalla. El realitzador txec porta amb molt més que bonhomia els seus setanta-set anys i una llarga carrera professional que no ha estat gens fàcil. El seu somriure i uns ulls entremaliats diuen molt més, però, que mil paraules.

Certament, va arribar a la glòria amb nomes vint-i-vuit anys, quan Trens rigorosament vigilats va guanyar l’Oscar al millor film de parla no anglesa. Eren els anys de la Nová Vlna, d’un nou cinema que il·lustrava perfectament aquella Primavera de Praga que posava una nota de color i d’esperança a la grisor comunista. No va durar gaire. Els tancs soviètics van posar fi al somni, però també van enganxar Menzel amb un nou film gairebé acabat, Aloses al filferro, que es pot llegir de dues formes. Com una ferotge critica a les fal·làcies comunistes o com els límits que aquell mateix comunisme podia tolerar. En conseqüència, el film va ser prohibit durant vint anys. Només va reaparèixer públicament després de la caiguda del Mur i va ser premiat amb l’Ós d’Or, justament al festival de Berlín.

Menzel rememora amb humor la seva història, que també és la del país que mai no va voler abandonar. A diferència dels seus compatriotes Milos Forman o Istvan Passer, el director de Tijeretazos mai no va voler abandonar Txèquia, en un acte de responsabilitat que l’honora. Des de llavors, ha seguit treballant i ha seguit adaptant Bohumil Hrabal com a víctima d’altres censures econòmiques o de les males critiques que el seu darrer film va patir al seu país. Malgrat tot, no ha perdut mai la ironia i així ho han pogut comprovar els espectadors de la Filmoteca que van coincidir amb ell en les dues sessions inaugurals de la retrospectiva que li dediquem. També ha aprofitat la seva estada a Barcelona per visitar la Sagrada Família, la Catedral o el Palau de la Música i fer fotos, moltes fotos i algun vídeo, amb el seu iPhone. Ha marxat amb un bon record i ens deixa un regal: els seus films, testimonis d’una època i d’un caràcter vital i ple d’humor. El millor antídot contra les adversitats.