Actors

A dues de les obres escrites per Eduardo De Filippo hi apareix el món dels actors. A L’art de la comèdia, que actualment es representa al TNC, en són els protagonistes. A Sabato, domenica, lunedì, un dels films que la Filmoteca projecta en la retrospectiva dedicada al dramaturg italià, és un personatge secundari, un treballador de la banca que fa teatre amateur els caps de setmana. Darrera aquestes dues obres hi ha, alhora, grans intèrprets. A l’espectacle del TNC, Lluís Homar n’és el rei, no només en el paper del líder d’una companyia teatral que busca l’ajut de l’administració pública, sinó també com a director escènic. El pes de Sabato, domenica, lunedì recau, en canvi, sobre les espatlles de Toni Servillo en el paper de patriarca de la família que acull un apat dominical que acaba com el rosari de l’Aurora.

Servillo va estar fa uns mesos a la Filmoteca per presentar Viva la libertà amb motiu de la representació, al Teatre Lliure, de Le voci di dentro, un altre De Filippo. Des que va interpretar La grande belleza, l’actor italià  s’ha convertit en una de les grans figures del cinema europeu, però les seves arrels són a Nàpols, al món del teatre i, més precisament, molt a prop d’Eduardo De Filippo. Sense desmerèixer per res, tot el contrari, la gran adaptació que Xavier Albertí ha fet de L’art de la comèdia, la filmació que Paolo Sorrentino va fer el 2004 de Sabato, domenica, lunedì porta el segell de l’autenticitat, de l’inconfusible accent napolità d’uns personatges que viuen a la seva salsa. La salsa de la retòrica i del ragú que no arriba a taula familiar de diumenge perquè abans esclata el drama.

De Filippo és un autor que estima als actors, entre d’altres motius perquè ell també n’era. Els estima gairebé tant com Hollywood i, per aquest motiu, els Oscars d’aquest any han recompensat Birdman. El film d’Iñárritu és un gran retrat del món dels actors, de les seves neures i de la fràgil frontera que separa la vida del teatre, la realitat de la seva representació. Curiosament, Michael Keaton, el protagonista, ha hagut de cedir l’estatueta que sense dubte li corresponia a Eddie Redmayne per la seva interpretació de Stephen Hawkins. Julianne Moore, d’altra banda, també ha guanyat l’Oscar per la seva interpretació d’una malalta d’Alzheimer a Siempre Alice. Hollywood premia, ja se sap, els excessos i les discapacitats però, en el fons, el que realment recompensa són els actors. És per aquest motiu que Birdman ha superat Boyhood, un film que es limita a capturar el pas del temps real. Es per aquest motiu, també, que De Filippo triomfa en l’actualitat. En parlar de la representació, de les màscares, també ho fa de nosaltres mateixos.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s