Un cineasta finlandès que, fart del fred i la neu decideix instal·lar-se a Portugal perquè és el punt d’Europa que li queda més lluny no pot fer pel·lícules que deixin indiferent. I així és. Des que el 1983 va rodar una adaptació de “Crim i càstig” per desafiar Hitchcock, que deia que era un llibre impossible de dur a la pantalla, Aki Kaurismäki s’ha mogut en el terreny de les contradiccions, d’entranyables contradiccions. Els protagonistes de “La noia de la fàbrica de llumins”, “Vaig contractar un assassí a sou” o “Juha” son perdedors que sobreviuen entre les convencions del melodrama sense evitar que el cineasta hi afegeixi bones dosis de música i d’humor. D’un humor ben negre com aquell amb el que ha seduït als espectadors de la Filmoteca amb endevinalles cinèfiles recompensades amb una cervesa a La Monroe.

Kaurismäki renega, d’altra banda, de les escoles de cinema, com aquella a la qual no va ser admès de jove perquè era massa cínic. I, en canvi, no dubta en aconsellar als alumnes de l’escola Bande-à-part que no malbaratin el seu temps, perquè només s’és jove un cop a la vida. Costa creure que “Le Havre”, rodada el 2011, sigui la seva darrera pel·lícula. Ell diu que ja no te l’energia d’abans però darrera aquest film que ha inaugurat la retrospectiva que li dediquem hi ha una visió extraordinàriament lúcida del món contemporani, de la immigració i de la solidaritat expressada a través de uns personatges que, no debades, es diuen Aretty –la gran actriu del cinema francès- i Marx, sense precisar si es tracta de Karl o Groucho, perquè probablement son tots dos.

Kaurismäki ha tingut la gentilesa d’acceptar la invitació de la Filmoteca de Catalunya per retre homenatge al seu amic Peter von Bagh, traspassat el setembre passat. Va ser el seu mestre, un pou de ciència d’estètica i història cinematogràfica i també un gran realitzador. Durant les properes setmanes, tindreu l’oportunitat de revisar l’obra de Kaurismäki i descobrir alguns dels treballs de von Bagh. Cineastes que venen de lluny però, a la vegada, se senten molt a prop. Els seus paisatges potser son locals, però els sentiments dels seus personatges son tan universals com les constants referències que tots dos fan al cinema, al gran cinema. Buñuel, Ozu o Bresson son alguns dels cineastes preferits de Kaurismäki. Von Bagh, que ho havia vist tot, li va obrir les portes del cinema però, en els seus documentals, no va deixar de utilitzar seqüències del més avantatjat dels seus deixebles.