Toni Servillo, il grande protagonista de La grande bellezza, ha visitat la Filmoteca de Catalunya per parlar de cinema i teatre. Està quatre dies a Barcelona per interpretar, al Teatre Lliure, Le voci di dentro, una comèdia d’Eduardo de Filippo que també va gaudir d’una versió cinematogràfica. “Es deia «Spara forte, più forte… non capisco», Marcello Mastroianni i Rachel Welch n’eren els protagonistes i era horrible, terrible”. A la seva versió, en canvi, Servillo comparteix el protagonisme a l’escenari amb el seu germà Peppe, més conegut per la seva faceta de cantant. A Viva la libertà, el film que va presentar a la Filmoteca, també hi surten dos germans, però és el mateix Toni qui interpreta el polític que es víctima d’una profunda depressió en plena campanya electoral i el seu bessó, un intel·lectual tancat en un manicomi que accepta el joc de substituir-lo amb molta més eufòria i capacitat de comunicació. “És una comèdia que fa pensar però que, tractant-se de política italiana, no pot evitar que la realitat superi la ficció. El director del diari La Repubblica fins i tot li va recomanar al Papa Francesco”.

Vinculat des de fa molts anys a un grup de teatre napolità inspirat per l’experiència de Fassbinder amb extensions al món del cinema, la lírica o el radiodrama, Servillo ha actuat a les ordres de cineastes molt propers, com Mario Martone, Matteo Garrone i, molt especialment, Paolo Sorrentino,  amb qui ha rodat quatre films. La grande bellezza, el darrer, ha estat un gran èxit a tot el món, “però cal evitar estar massa dies sense dormir pensant que el teu film ha guanyat un Oscar”. Tampoc accepta comparacions amb el Mastroianni de La dolce vita, al mateix temps que es treu el barret davant la generació dels Gassman, Sordi, Tognazzi, “grans actors de teatre a més de tot el que van fer al cinema”.  L’èxit i la popularitat, a ell, no li treuen la són i, mentre Sorrentino “ha dit que li agradaria treballar amb actors nord-americans, jo no estic disposat a invertir el meu temps en aprendre anglès per rodar quatre pel·lícules. Ara be, si Scorsese em truqués, m’ho hauria de repensar…”

Professional, afable i proper a un públic que sap que l’aclama –“dóna gust veure una sala tan plena com aquesta”, va dir només entrar a la Chomón, plena de gom a gom-, Servillo té un peu al cinema i un altre al teatre. Per aquest motiu ha estat tan fàcil que acceptés aquest doblet entre el Teatre Lliure i la Filmoteca. Més difícil, en canvi, li resulta explicar la màgia i el secret del seu ofici. “Dino Risi, el gran cineasta italià, va escriure a les seves memòries: Com li expliques a la teva dona que, quan mires per la finestra, estàs treballant?”. Cal entendre molt be què és un actor per saber que aquesta pregunta té una resposta d’una lògica irrefutable..