Almodóvar és un excel·lent mestre i sap captivar les seves audiències, tal com es va poder demostrar dijous en una sala Chomón plena de gom a gom abans i després de la projecció d’aquesta pel·lícula que ell té en particular estima. No és de les més vistes, però en canvi és de les més personals. Conjuntament amb ¿Qué he hecho yo para merecer esto? i Volver, està carregada de referències a les arrels manxegues de la seva família i a una figura materna que, a La flor de mi secreto, encarna Chus Lampreave amb diàlegs que Almodóvar certifica que va extreure de la realitat. “Es cert que, quan s’emprenyava, a la meva germana li deia “cara de ladilla”, tal com es repeteix per dos cops a la pel·lícula.
A la pel·lícula hi ha, d’altra banda, tot el món, no menys personal, d’un creador en crisi, en aquest cas l’escriptora de novel·les roses que, sota el pseudònim d’Amanda Gris, interpreta Marisa Paredes. L’actriu fetitx d’Almodóvar, també present a la sessió, va subratllar que aquell rodatge va ser molt especial: “Mai no havia vist Pedro tan identificat amb un personatge, cuidava tots els detalls i, fins i tot, em va fabricar un àlbum de fotos carregat de les referències que ell creia que jo necessitaria per ficar-me dins el paper”.
Almodóvar també va parlar dels colors, de la seva predilecció pel vermell, conjuntament amb el blanc i el negre, el que predominava al pop art i ell ha incorporat a la majoria de cartells de les seves pel·lícules. Posteriorment, també va introduir-hi tons verds, que ja apareixen a La flor de mi secreto, però curiosament, ho explicava sense adonar-se que el color del seu jersei era vermell i que Marisa Paredes anava vestida de blancs i negres. L’estètica és un dels elements definitoris dels seus films.
