La retrospectiva dedicada aquests darrers dies a Luis Ospina, en el context del festival Diàspora, ha permès descobrir un cineasta total. Realitzador de films de ficció i documentals, reals i falsos, però també crític de cinema i director del festival de Cali, el colombià viu intensament la seva passió cinematogràfica des que, estudiant a UCLA, va acabar detingut quan la policia de Los Angeles li va trobar una pistola amb bales de fogueig que acabava d’utilitzar en un rodatge. Explica anècdotes a cabassos, com quan va rodar un film amb Raúl Ruiz durant un cap de setmana per comprovar qui feia més plans en un sol dia, sense deixar de treballar. Tan aviat arribi aquesta setmana a Colòmbia, es trobarà dirigint el festival de Cali mentre el seu equip treballa en la postproducció del seu proper llargmetratge, una crònica de més de tres hores de metratge sobre els supervivents de la seva generació que van començar a fer cinema als anys setanta.

A la presentació d’Un tigre de papel, la seva fins ara obra mestra, Ospina va coincidir a la Filmoteca amb Ramon Font per evocar els llaços que, en aquella època, es van establir entre crítics colombians, catalans i espanyols quan els seus textos encara circulaven escrits a màquina i dins d’un sobre amb un segell “per avió”. En acabar la projecció de La desazón suprema, diumenge al vespre, ningú es va moure de la butaca ni va gosar fer preguntes. Les confessions que Ospina arrenca de l’escriptor i cineasta Fernando Vallejo en aquest retrat colpidor van deixar la sala Chomón en estat de xoc, noquejats per les provocacions del personatge. A Nuestra película, la filmació de l’agonia del pintor Lorenzo Jaramillo, sentenciat per la Sida, revel·la en canvi una sensibilitat molt superior a la de Wim Wenders quan va vampiritzar els darrers dies de Nicholas Ray. Des del moment que qualifica de pronomisèria a Agarrando pueblo, un dels seus primers i més celebrats treballs en el terreny del fals documental, Ospina és conscient del poder de la càmera des de la qual mira al món. Un món que transpira cinema pels quatre costats, però que no deixa de reflectir la realitat. Una realitat tan complexa com la de Colòmbia.