El nom de la sala Laya és un homenatge als cineastes que van utilitzar les seves càmeres per lluitar contra el feixisme des del Comissariat de Propaganda del govern de la Generalitat republicana. Un d ells, l’últim supervivent d’aquells herois, hi ha presentat el documental Cinema en temps de guerra“. Joan Mariné tenia disset anys quan va ser reclutat per Laya Films com a ajudant de càmera. Carregava xassís, ajustava pel·lícules i assistia als veterans que, de tant en tant, li deixaven rodar alguna de les notícies que nodrien els noticiaris setmanals amb els quals Laya Films reivindicava els avenços socials d’una Catalunya amenaçada pel feixisme internacional.

Aquesta tasca queda reflectida a Cinema en temps de guerra, el magnífic documental dirigit per Bartomeu Vilà, amb el suport del Memorial Democràtic, del qual Mariné n’és el gran protagonista. Als seus gairebé 94 anys, conserva una memòria prodigiosa des de la qual evoca anècdotes i vivències carregades d’intensitat. Ja havia vist la pel·lícula però, un cop acabada la projecció a la sala Laya, els aplaudiments del públic que la omplia el van emocionar. Podria haver explicat mil situacions pero va parlar de l’exili, del camp de concentració on va ser internat al sud de Franca, de la seva fugida i el posterior refugi a casa d’un català que, mentre li eixugava la roba, el va nodrir amb una barra de pa, uns pebrots i dues costelles de xai.

Aquesta emotiva pel·lícula, real, no està inclosa dins les dues-centes en les quals Mariné ha intervingut com a operador o director de fotografia, fins que els metges el van jubilar. Ha recorregut bona part del cinema espanyol, però l’enregistrament de la memòria històrica que va dur a terme des de Laya Films també ha tingut la seva continuïtat com a restaurador de pel·lícules. Mariné ha inventat màquines per rentar pel·lícules, n’ha salvat un munt i encara ara investiga nous procediments relacionats amb el cinema digital. Aquests dos factors decisius de la seva vida, Laya Films i la restauració, l’apropen molt especialment a la Filmoteca. És casa seva. Li hem dit, i ell n’és plenament conscient. Per a nosaltres, és un honor.