Els còmics tenen l’obligació de fer riure. A tot o res. I fer riure és un ofici que no es cotitza en el mercat de l’art, on els fracassos es paguen cars. Molt cars. Qui sap si com a conseqüència d’aquesta equació o, simplement, perquè patia un trastorn bipolar, Robin Williams s’ha suïcidat. Sobtadament.

Hi ha hagut una primera reacció de incredulitat. La sra. Doubtfire o el professor Keating no ens poden fer una cosa així! “Capità, el meu Capità” va ser una frase que va tocar la sensibilitat de molts espectadors insensibles a Jumanji o Flubber. Els comissaris de la cultura d’elit han estat, en canvi, molt més categòrics. Insuportable ha estat l’adjectiu menys ofensiu per desqualificar, en la seva totalitat, aquest actor que va conjugar la comèdia amb el drama i que va obtenir un Òscar per Good Will Hunting.

Personalment, jo tinc tres deutes amb Robin Williams. El primer és la mitja hora d’entrevista que em va concedir amb motiu de l’estrena de Retratos de una obsesión. Davant el micròfon d’un periodista, Williams no responia preguntes: saltava d un tema a l’altre i encadenava acudits i imitacions, però també evocava sense embuts la seva lluita contra les drogues o la força que havia trobat en la seva filla petita. El segon deute són les estones de felicitat que els seus films més populars han proporcionat a persones molt properes per a les quals el cinema és, essencialment, un entreteniment popular. Williams, en aquesta mateixa òrbita, ha estat un gran benefactor social, dins i fora de la pantalla, com quan trucava cada nit a Spielberg per aixecar-li la moral durant el duríssim rodatge de Schindler’s List, o quan es va oferir a pagar la factura de l’assistència mèdica a Christopher Reeve durant els darrers mesos de la seva tetraplegia.

Hi ha un tercer deute personal, que tampoc no vull passar per alt: l’admiració que professo per dues de les seves pel·lícules. Jack és,  des del meu punt de vista, una de les grans reflexions de Coppola sobre el pas del temps. El protagonista, un nen que creix físicament molt més de pressa que el seu cervell, és un ésser forçosament marginat, un testimoni innocent d’una societat que no entén. La vida li resulta massa breu, tot al contrari que al robot que Williams interpreta a The Bicentennial Man, una altra magnífica reflexió sobre el pas del temps i els límits entre la biologia i la robòtica, entre els sentiments i la lògica.

Recentment, el cicle que a la Filmoteca hem dedicat a Jerry Lewis ha demostrat que els còmics no són del gust dels paladars mes exquisits. Robin Williams és víctima de la mateixa intolerància benpensant i, en canvi, pertany al mateix olimp que Lauren Bacall, morta poques hores més tard. Comença a ser hora d’esvair les fronteres entre el cinema clàssic i el contemporani, entre els mites i la realitat. Al final, tot el que queda són les bones pel·lícules. I algunes de les interpretades per tots dos actors seran objecte d’un futur immediat a la Filmoteca.