Adaptar l’estratègia de l’estrena nord-americana de Pulp Fiction al mercat europeu va exigir una campanya que, l’any 1994, va costar l’equivalent de tota la producció d’un llargmetratge espanyol. Un dels elements que es van haver de modificar va ser el cartell. Allò que, als Estats Units, remetia a l’estètica dels “pulp”, les novel·les policíaques de quiosc, deixava de tenir sentit al vell continent. És en aquest context que l’obra d’un bon cartellista resulta essencial per transmetre tot un film en una sola imatge.
Al llarg del seu itinerari es pot veure la tècnica de l’artista, materials de treball i, molt especialment, la seva capacitat de síntesi. Una silueta de Pepe Isbert, inconfusible, que projecta una ombra llarga i sinistra és la imatge perfecta per definir El verdugo sense topar amb la censura de l’època. Mac es va fer un tip de pujar escots o, fins i tot, de suprimir-los, com el de Brigitte Bardot a La verité. A Tom Jones, d’altra banda, li van fer substituir un llit envoltat per un parell de sabates d’home i diverses de dona per el rostre del protagonista acompanyat del de les seves amants. Mac va obeir les ordres, però no se’n va estar d’afegir una picada d’ull que Albert Finney no feia a la pel·lícula.
Dins la mateixa exposició podreu veure-hi la interessant entrevista que li ha fet la mateixa Núria Expósito. Mac explica algunes anècdotes com aquesta, però ell mateix ho reconeix: no és un home de paraules. S’explica molt millor amb els estris de l’artista gràfic, i la seva obra ho corrobora plenament. La història del cinema no és només la de les pel·lícules. També és la de tot allò que les envolta.