El despatx que Billy Wilder tenia al Little Santa Monica Boulevard de Hollywood estava decorat amb els seus sis Oscars, els guions de totes les seves pel·lícules i una frase emmarcada que deia: “Com ho faria Lubitsch?”. Des que Volker Schlöndorff va rodar-hi, durant dues setmanes del 1988, una llarga entrevista amb el director de The Apartment, al seu despatx als estudis Babelsberg de Berlin hi penja una altra pregunta emmarcada: “Com ho faria Billy? Ho faria?”.  Aquesta transmissió d’admiracions es podria complementar amb la frase que Fernando Trueba va exclamar quan va rebre l’Oscar per Belle Epoque: “M’agradaria creure en Déu per agrair-li, però només crec en Billy Wilder”. Per a la Filmoteca de Catalunya, Wilder també és una referència, l’epicentre d’un món integrat per les seves pel·lícules com a guionista –com  Ninotchka–, les que han estat objecte de la seva influència i, sobre tot, les obres mestres que va dirigir quan es va instal·lar a Hollywood fugint del nazisme, des de Sunset Boulevard a Some Like It Hot passant per One, two, three o Kiss Me Stupid.

Wilder és el responsable d’una bona part dels mites de Marilyn Monroe i Audrey Hepburn, de la gens estranya parella integrada per Jack Lemmon i Walter Matthau i d’algunes escenes que han passat a la història del cinema per l’humor vitriòlic amb què retrata la naturalesa humana. Some Like it Hot acaba amb una frase que ha fet fortuna: “Ningú no és perfecte”. El seu director té el mèrit de contradir-la. O, com a mínim, ell va ser-ho al 99%, tal com va dir el crític Michel Ciment en un documental/entrevista sobre la seva obra, en un context tan hostil com Hollywood i jugant diversos pals al mateix temps: el de guionista, director i productor, però també en gèneres tan antagònics com la comèdia, el melodrama o el cinema negre.

Darrera l’obra de Wilder hi ha, en qualsevol cas, una aguda percepció de la realitat, associada a un incisiu sentit del humor que començava per ell mateix. A un dels seus biògrafs li va confessar: “No sé ben bé què fer amb els sis Oscars que he guanyat. Si els utilitzo com a topalls per a la porta seria treure’ls dignitat, i col·locar-los damunt la llar de foc seria presumptuós. D’allò que estic realment orgullós es d’haver sortit en uns mots encreuats del New York Times. Ja van dos cops. Un al 17 horitzontal, i un altre al 21 vertical.”

Totes aquestes característiques s’aprecien en revisar la seva obra, tal com proposem aquest estiu a la Filmoteca. Durant els mesos de juliol i agost podrem veure alguns dels seus primers films com a guionista –des de Das blaue vom Himmel a Hold Back the Dawn passant per Emil i els detectius– al costat d’obres majors de la seva filmografia com a realitzador i també alguns d’aquests jocs de miralls que tant ens agraden entre Sunset Boulevard, La nuit américaine i Barton Fink, entre Double Indemnity i The Postman Always Rings Twice, Testigo de cargo i The Paradine Case, entre Irma la Douce i Le notti di Cabiria o les dues versions de Sabrina. Quan Sidney Pollack va convidar Wilder a veure la seva versió, a la primera escena ja va exclamar: “Qui és el director de fotografia d’aquesta pel·lícula tan fosca?”. I, una estona després, ja al restaurant, va preguntar: “Sidney, quans Oscars tens?” “Dos”, va respondre Pollack. “Jo, sis”. Era gairebé perfecte.