Benvolgut Ventura,

La Filmoteca de Catalunya tenia un deute pendent amb tu.  S’han fet desenes de retrospectives de la teva obra arreu del món, però encara no havies estat profeta a la teva terra. Calia, doncs, omplir aquest buit, i la nova seu del Raval ens ha semblat un lloc adient per acollir-la: al centre de Barcelona i en un barri on hi has rodat sovint, d’El vicari d’Olot fins a La rossa del bar.

Hem canviat, tanmateix, la fórmula de la retrospectiva tradicional. Els teus vint-i-cinc llargmetratges s’han estrenat puntualment a Catalunya amb molt de públic, s’han vist periòdicament per televisió i estan disponibles en DVD. Ignasi M, el teu darrer llargmetratge, fins i tot es va estrenar a la Filmoteca, com a inauguració del Festival de Cinema Gai i Lèsbic. És per aquest motiu que t’hem ofert una “carta blanca”, una invitació com la que també hem tramès a Bigas Luna, Juan Marsé, Eduardo Mendoza o Benet Casablancas, per ser resposta amb una tria de les teves preferències.

El cinema sempre conserva un component lúdic i, en aquest cas, el joc consistia a què triessis vuit llargmetratges de la teva filmografia i vuit preferències procedents d’altres cineastes que t’agraden o t’han influït. Entre els primers, reivindiques Puta misèria! -que ha obert el cicle amb una presentació teva acompanyat per Amparo Moreno, l’actriu que més cops ha treballat amb tu-, tries tastets dels teus autors de referència -Benet i Jornet (Amic/Amat), Belbel (Caricies), Baulenas (Amor idiota) o Monzó (Mil cretins)- i hi inclous Anita no perd el tren, la història de la taquillers de cinema que projectarem dimarts després d’una taula rodona amb alguns dels teus fidels col·laboradors.

Entre les teves preferències hi ha  I Vitelloni, un film iniciàtic d’un cineasta tan mediterrani com Fellini. Tambe hi ha la fredor nòrdica de Crits i murmuris, de Bergman, o una picada d’ullet al Woody Allen d’Annie Hall. No hi podia faltar un gran melodrama de Visconti (Rocco i els seus germans) o la lluita de classes filtrada per l’homosexualitat fassbinderiana de La llei del més fort. L’alternanca de gèneres que es produeix a la teva filmografia queda també compensada amb la tria que has fet de La vida de Brian i Topsy Turvy, el musical de Mike Leigh que remet als teus antecedents teatrals.

A la teva autobiografia dius, Ventura, que la teva vida és el cinema i el cinema és la teva vida. Crec, sincerament, que la carta blanca amb què generosament ens has respost així ho corrobora, i espero que els espectadors de la Filmoteca que comparteixin aquestes sessions que has programat també en surtin plenament convençuts.

Una abraçada,

Esteve Riambau