El futur del patrimoni cinematogràfic

El futur del cinema és digital. Ja és una realitat i no hi ha volta enrere. Els DCP moderns substitueixen el cel·luloide, i les filmoteques serem l’únic reducte on se seguirà veient cinema en el mateix suport que va imperar durant el segle XX. Però aquest canvi, un més dins la convulsa història tecnològica del cinema, té conseqüències. Tot i que el digital és una eina ideal per difondre i fins i tot restaurar, ofereix molt poques garanties de preservació a mig termini. En el millor dels casos, digitalitzar una vella pel·lícula es un procés car de realització i, sobretot, de manteniment.

Aquest és un dels temes que més preocupen les filmoteques públiques agrupades a la FIAF. L’any passat el seu congrés es va celebrar a Barcelona, i enguany s’ha fet a Skopje, capital de Macedònia, i s’ha tornat a parlar d’estratègies de futur per garantir la preservació del cel·luloide. Només aquest suport garanteix, ara per ara, la vida de les pel·lícules. No només de les del segle XX, sinó que ja hi ha empreses o entitats, les “Majors” de Hollywood o el Centre National de la Cinematographie francès, que es plantegen tirar un negatiu de l’original digital amb efectes exclusius de preservació.

Arxius comercials i públics coincidim doncs en la necessitat de garantir la preservació del cinema. Des d’Europa, també lluitem per alliberar legalment la circulació de pel·lícules sense propietaris coneguts o per promoure projectes de digitalització patrimonial per augmentar-ne la difusió. L’altre gran tema del congrés de Skopje, que ha reunit unes seixanta cinemateques d’arreu del món, ha estat la commemoració de la Primera Guerra Mundial. Materials d’alt valor històric circularan enguany per diverses pantalles, però aquesta mirada al passat no hauria estat possible sense la consciència del cinema com a document o com a vehicle de propaganda, i la de les filmoteques com a preservadores d unes imatges ara centenàries.