
Dacia Maraini se sent còmoda amb el concepte del viatge com a metàfora de la seva vida sempre nòmada, però també d’una trajectòria que es la de la segona meitat del segle XX. “Viatjar és fugir d’un mateix, de la realitat. Però també és un procés de coneixement. Pot ser una fuga, però també una immersió en una altra cultura. Pot ser fins i tot perillós, però el risc és l’ànima dels viatges”, afirma. Si és així, tanmateix, ella no ha tingut por de ser testimoni d’alguns elements essencials de la nostra història recent, des del maig del 68 i la revolució cultural xinesa fins a l’arribada del primer home a la Lluna, que va retransmetre des de Houston.
En els darrers temps està particularment interessada en la literatura mística de religioses que van ser censurades per l’Església a causa de l’erotisme i la sensualitat d’uns escrits que es van prendre massa seriosament que elles eren les “dones de Crist”. Enyora, al mateix temps, l’amistat compartida entre Moravia i Pasolini, la raó i la passió, com a expressió comuna d’un país, Itàlia, que “tenia un gran respecte per la cultura i la creativitat però que ha estat destruit pel “berlusconisme”. No estem parlant d’una sola persona, sinó d’un model cultural que ha actuat com un verí basat en l’egoisme i el rebuig de la solidaritat i de la immigració”. Llençada a parlar de política, tampoc va dubtar a l’hora de respondre sobre la seva idea d’Europa: “Hi ha hagut un gran error, que ha estat amalgamar l’Europa econòmica amb la cultural, i si hi ha alguna bandera que uneix als europeus es la cultura comú que ve dels grecs, d’Ulises a Antígona”.
Una sola pel·lícula, evidentment, queda petita per encabir-hi Dacia Maraini. Haver-la acollit a la Filmoteca per presentar Io sono nata viaggiando ha estat, tanmateix, l’oportunitat d’escoltar la lliçó d’una gran dama europea de la cultura.