El rei de la comèdia

Ja va dir-ho Martin Scorsese: Jerry Lewis és el rei de la comèdia. I així ho proclamem amb un cicle que fa justícia a aquest no sempre prou valorat actor, director, guionista i productor del més difícil dels gèneres cinematogràfics: l’art de fer riure. Als seus inicis, va ser la parella de Dean Martin a nombroses comèdies dirigides per Frank Tashlin. Darrera Artists and Models, tanmateix, ja hi ha l’estètica sofisticada i l’humor surrealista que caracteritza la seva etapa com a director. El número musical en què Shirley McLaine canta i balla Inamorata mentre Lewis hi afegeix una coreografia de despropòsits al voltant d’una escala hauria fet les delícies d’André Breton.

El seu salt darrera les càmeres es produeix, d’altra banda, gràcies a un guió que només ell podia dirigir. The Bellboy és una successió de gags magistrals –com l’inoblidable escena on ell sol col·loca totes les cadires d’un gran auditori davant la incredulitat dels seus companys– però també el primer retrat del personatge maldestre i de bon cor que, al llarg de tota la seva carrera, lluitarà contra els elements que l’impedeixen trobar un lloc en una societat hostil i competitiva. Un desengany amorós, a The Ladies’ Man , l’arrossega fins a una residència de senyoretes que restablirà la seva conflictiva relació amb les dones. Un professor lleig i miop descobreix, a El professor guillat, un elixir que el transforma en un seductor que no té garantida la felicitat.

Jekyll i Hyde a la ficció, Jerry Lewis es beneficia del seu domini de la pantomima per distorsionar el seu rostre fins a límits increïbles. És l’antítesi de la impassibilitat de Buster Keaton i tampoc renuncia a competir amb els germans Marx en el recurs de diàlegs poca-soltes o en la presència de Kathleen Freeman en papers molt similars als de Margaret Dumont en relació a Groucho. Hereu de les generacions de còmics que l’han precedit, el Lewis cineasta anuncia i conviu amb l’estilització dels anys seixanta que Jacques Tati o Jean-Luc Godard incorporen a les seves pel·lícules amb l’us del color o l’escenografia.

Autocrític fins a l’obsessió del perfeccionisme, Lewis ha arribat a autosegrestar un dels seus films, El dia que el pallasso va plorar, perquè no responia a les seves exigències i no vol que el públic el vegi. Agraeix, en canvi, el reconeixement del qual ha estat objecte a França i, fins fa no gaire, ha seguit actuant en escenaris d’arreu del món. Darrera el cineasta hi ha el showman, però a l’hora d’establir la dinastia dels reis de la comèdia, cal no oblidar Jerry Lewis. El gran Jerry Lewis.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s