Alain Resnais: Aimer, filmer, chanter

Darrera un dels noms cabdals en la història del cinema modern hi havia un realitzador en actiu que acabava d’estrenar Aimer, boire, chanter a la Berlinale i ja treballava en el seu següent projecte: Arriver et partir. Als seus 91 anys, les esquenes de Resnais aguantaven, tanmateix, una obra de pes que arrencava amb Nuit et brouillard o Hiroshima mon amour, nascuda en paral·lel a la Nouvelle Vague.

Se’l  coneixia com el “cineasta de la memòria”, perquè molts dels seus films transitaven per la Història –els camps de concentració, Hiroshima, l’ocupació nazi, Algèria, la resistència clandestina contra el franquisme o l’afer Stavisky– però tambè pel saber acumulat a la Bibliothèque Nationale (Toute la memoire du monde) o per l’exploració que del funcionament del cervell feien Je t’aime, je t’aime o Mon oncle d’Amerique. De cop i volta, però, tot i que potser no tan sobtadament, es va fer present un altre Resnais molt més alegre i frívol, amant de la comèdia musical i que reivindicava el teatre de boulevard (Mélo i Pas sour la bouche), es descobria com un admirador del còmic (I want to go home),  construia un guió amb el chansonier popular francès (On connait la chanson) o rendia un gran homenatge als actors (Vous n’avez encore rien vu).

No, encara no ho havíem vist tot de Resnais. A la seva edat, seguia plenament actiu i, de fet, va ingressar a l’hospital amb el guió del seu proper film sota el braç. El cinema ha perdut un dels seus pilars, però queda la seva obra com a referència cultural ineludible de la modernitat. La casualitat, una tràgica casualitat, ha volgut que a la Filmoteca de Catalunya projectéssim On connait la chanson l’endemà de la seva mort. Valgui aquesta coincidència com a primer homenatge. N’hi haura més. Se’ls mereix. Li devem.