Goran Paskaljević va estudiar cinema a Praga en l’època de Milos Forman, Vera Chitilovà o Ivan Passer, i allà va aprendre dels seus col·legues txecs que l’humor era una arma excel·lent per lluitar contra la censura comunista. De retorn a l’antiga Iugoslavia, el seu primer llargmetratge va guanyar el premi a la millor direcció al festival de Pula després que el mariscal Tito, i molt especialment la dona del dictador, haguessin rigut molt en una projecció privada. El temps, i particularment la guerra dels Balcans, han esborrat qualsevol somriure dels darrers llargmetratges d’aquest cineasta serbi reconegut als principals festivals internacionals.

La Filmoteca de Catalunya ha aprofitat l’estrena del seu darrer llargmetratge, Al nacer el día, per revisar una part de les seves produccions mes recents. El polvorí, Optimistes, Honeymoons, L’altra Amèrica o Somni d’una nit d’hivern tenen en comú el tema de la identitat, l’emigració i la memòria històrica d’un país convulsionat per l’odi, les religions i la violència. No són, certament, pel·lícules optimistes, però son valentes. Estan fetes des de la convicció d’una mirada lúcida que es conscient del món que l’envolta. D’un món tan injust i salvatge que voreja l’absurd que delaten alguns dels episodis d’Optimistes, el laberint kafkià en el qual es troben atrapades les dues parelles de nuvis de Honeymoons o el protagonista de Somni d’una nit d’hivern que, en tornar de la presó, troba la seva casa ocupada per una mare i la seva filla autista.

Un espectador d’Al nacer el dia va retreure a Paskaljević el final de film, al seu parer, massa edulcorat. Paskaljević li va explicar que van esperar molts dies una nevada sobre Belgrad que mai no va arribar mentre la dona del protagonista s’estava morint de càncer. Va reconèixer que l’escena potser era massa llarga, però la música era qui imposava el metratge. Així es fan les pel·lícules, i el cineasta serbi podria haver explicat moltes altres anècdotes sobre els condicionaments de la seva carrera. De fet, ara estudia la possibilitat de rodar el seu proper projecte a l’Índia, lluny de l’encara per a ell conflictiva Sèrbia. Moltes ferides estan encara obertes, i així va quedar palès amb els comentaris d’alguns compatriotes seus que s’hi van apropar en acabar la sessió. Paskaljević te motius per haver perdut l’humor dels seus primers films, però no ha deixat de banda un somriure amable que delata la seva bonhomia, i la seva incansable voluntat de seguir fent cinema en favor de causes nobles.