Fins a mitjan juny podeu veure Jacinto Esteva. A l’ombra de l’últim arbre, una exposició que reivindica totes les cares d’un personatge irrepetible. Se’l  coneix com un dels pares de l’Escola de Barcelona, però abans havia pintat i havia exercit com a arquitecte, i després va deixar una novel·la inacabada i va esdevenir caçador professional a l’Àfrica. Pintava, però, amb pinzells massa cars –tal com va dir d’ell un dels seus col·laboradors– i potser per aquest motiu va morir abans d’hora després d’una vida molt intensa, probablement massa intensa.

A diferencia de Joaquim Jordà i Pere Portabella, altres cineastes de l’entorn de l’Escola de Barcelona que van gaudir d’una segona carrera i d’un merescut reconeixement, Jacinto Esteva necessitava una reivindicació. Ell no tenia por a la mort, però li feia pànic caure en l’oblit. I, per aquest motiu, el caçador va encarregar a Daria, la seva filla, que finalitzés la seva inacabable novel·la inacabada, El elefante invertebrado, i mantingués viva la flama del seu llegat. Des de la Filmoteca de Catalunya hem volgut ser còmplices d’aquesta recuperació i ara fem coincidir dues operacions de llarga volada: una retrospectiva completa de la seva obra cinematogràfica –amb peces inèdites i d’altres restaurades pel nostre Centre de Conservació i Restauració– i una exposició dissenyada per la mateixa Daria amb la col·laboració de Luis Estevao.

Darrera les càmeres, Jacinto Esteva va seguir al peu de la lletra la metafòrica trajectòria anunciada pel seu amic Jordà: “Ja que no podem fer Victor Hugo, farem Mallarmé”. Els seus films realistes són Notes sur l’emigration, Autour des salines i Lejos de los árboles. El període poètic, vinculat a l’Escola de Barcelona, inclou Dante no es únicamente severo, Después del diluvio, Metamorfosis i El hijo de María. Quan va rodar aquesta darrera reflexió sobre la fecunditat ja havia descobert, tanmateix, el continent africà com un espai de llibertat infinita.

Allà va retrobar-hi els ritus ancestrals, el culte de la mort o la brutalitat exercida contra els animals que ja havia filmat a l’Espanya negra de Lejos de los árboles. Ara havia marxat lluny de tot allò per retrobar-se a ell mateix. Va aconseguir-ho només parcialment. Acumulava, com ell mateix deia, la ràbia d’un lleopard, i foradava a trets els quadres de la seva darrera època pictòrica. Malgrat tot, a l’exposició hem volgut que creués el riu Vovodó i que, com si es tractés d’un personatge de Joseph Conrad, viatgés al cor de les tenebres per fer realitat el seu somni: “Quan l’Àfrica també estigui colonitzada, em trobareu sota l’ombra del darrer arbre”.