Ens omple de satisfacció projectar, avui, un material inèdit d’Orson Welles. En primer lloc, perquè la tasca d’una Filmoteca és, justament, la de preservar, restaurar i divulgar el patrimoni cinematogràfic. En el cas de Too Much Johnson, van ser els companys de la Cineteca del Friuli els qui van recuperar aquestes imatges rodades el 1938 que es donaven per perdudes des que Welles va dir que s’havien cremat a la casa que tenia a Madrid els anys seixanta. Posteriorment, la George Estman House de Rochester en va fer la restauració i, des de la seva estrena a les Giornate del Cinema Muto de Pordenone, el passat octubre, Barcelona s’afegeix ara a les exclusives projeccions fetes els darrers mesos a Nova York i al festival Entrevues de Belfort.
Orson Welles és, d’altra banda, un dels grans noms de la Història del Cinema. I Too Much Johnson es una peça essencial per entendre els orígens cinematogràfics d’un dels grans artistes del segle XX. Quan va rodar aquestes imatges, amb només 23 anys, ja era una primera figura del teatre d’avantguarda i es disposava a saltar a primera plana de l’actualitat amb la seva polèmica adaptació radiofònica de La guerra dels móns. Faltaven encara dos anys pel rodatge de Citizen Kane però, en contra del que es podia deduir del seu primer curtmetratge amateur, Hearts of age (1934), Too Much Johnson demostra que els seus coneixements cinematogràfics ja eren notables i que, a més, pensava en termes multimediàtics.
No estem parlant d’un film pròpiament dit. Es tracta de tres pròlegs filmats per cada un dels actes del vodevil Too Much Johnson, que volia estrenar en un teatre de Connecticut abans de fer el salt a Broadway. Welles va recórrer a influències del “slapstick” de Keaton o dels Keyston Cops, va retre homenatge al Harold Lloyd de Safety Last! o al René Clair d’Entr’acte. Tambè està clar que havia vist els clarobscurs de l’expressionisme alemany i coneixia les regles del muntatge soviètic. I, al mateix temps, ja utilitzava els objectius angulars amb la profunditat de camp que esdevindria una de les seves marques de fàbrica.
Too Much Johnson és un material en brut, amb un muntatge inacabat i preses repetides. No té so ni rètols, però el projectarem amb l’acompanyament musical de Joan Pineda inspirat en la partitura original que Paul Bowles va escriure per l’obra amb el títol de Music for a farce. Calen també comentaris que contextualitzin aquest preuat diamant en brut i, per tots aquests motius, serà una sessió única i irrepetible. Una veritable sessió de Filmoteca amb caire d’estrena d’un material que, 75 anys després de la seva realització, ens permet entendre millor qui era el geni que va fer Citizen Kane, la per molts considerada millor pel·lícula de la Història del Cine.