És fàcil encasellar Lino Miccichè com un crític i historiador de cinema. Va ser-ho, i així ho acrediten els seus ineludibles treballs sobre el Neorrealisme, Visconti o els Nous Cinemes. Limitar-lo, tanmateix, a aquesta faceta professional és profundament injust, perquè obvia el seu paper com a president de la Biennale di Venezia, com a director del Centro Sperimentale di Cinematografia, com a docent universitari i, sobretot, com a fundador de Pesaro. Creada el 1965, aquesta Mostra de Cinema va ser molt més que un festival. Va ser un punt de trobada i alhora una plataforma de llançament dels Nous Cinemes dels anys seixanta. Pasolini, Bertolucci, Bellocchio, Oshima, Varda, Jancsó o Jacinto Esteva van trobar en aquelles pantalles l’altaveu que necessitaven per fer que el cinema esdevingués un espectacle adult, reflexiu i polititzat.
És per aquest motiu que Lino Miccichè, il mio padre. Una visione del mondo provoca també la nostàlgia. Nostàlgia d’un personatge que encarnava l’esperit humanista del saber universal i, a la vegada, d’una època que permetia acollir iniciatives culturals de gran calat, com les que ell va tirar endavant. Al documental hi ha testimonis de Bernardo Bertolucci, Marco Bellocchio, Suso Cecchi d’Amico o Vittorio Taviani, però també material d’arxiu en què apareixen Fellini i Antonioni. Nostàlgia d’uns grans cineastes sense herència que els faci justícia, però també d’un pensador que, com Lino Miccichè, canalitzava tot aquest talent a través de la reflexió teòrica, de l’ensenyament universitari o de la difusió cultural. Francesco Miccichè pot estar ben orgullós del seu pare, i el seu magnífic film li ret justícia.