Basilio Martin Patino ha estat el protagonista de dues sessions memorables. A la primera, va presentar Libre te quiero, un documental realitzat sobre les acampades a la Puerta del Sol del 15-M. El cineasta, als seus més de vuitanta anys, va percebre que, amb aquelles concentracions populars contra els factors desencadenants de la crisi econòmica, estava succeint alguna cosa transcendental per a la societat espanyola. Va mobilitzar un petit equip tècnic i va rodar un material que després ha muntat al ritme de la música d’Amancio Prada i les lletres d’Agustín García Calvo. La resta són imatges que valen més que mil paraules: joves que es manifesten pacíficament i càrregues de la policia que es poden sintetitzar amb els avionets de paper que s’estavellen contra els furgons blindats en una pel·lícula que deixa volar els sentiments. Les reflexions les ha d’aportar l’espectador..

Libre te quiero serà, amb tota probabilitat, la darrera pel·lícula del veterà director de Canciones para después de una guerra i Queridísimos verdugos. Gairebé cinquanta anys abans, el 1965, va debutar amb Nueve cartas a Berta, una pel·lícula gairebé autobiogràfica que ja expressava la “indignació” d’un estudiant de Salamanca –la seva ciutat– asfixiat per l’entorn familiar i social del franquisme. Emilio Gutiérrez Caba, l’actor que va donar vida a aquest personatge, també es va retrobar amb Patino en una emotiva sessió dedicada als alumnes de l’ESCAC.

Basilio Martín Patino és un cineasta de poques paraules, però d’un acurat sentit de l’humor. Va tenir paraules d’elogi per a la creativitat i el talent dels nous cineastes, però també per a aquells Alféreces Provisionales que, amb una carta de recomanació a la censura,  van facilitar l’estrena de Nueve cartas a Berta. Mig segle després, el film conserva tota la seva melancolia, però també la seva modernitat. Aquests sentiments es respiraven durant la projecció a la sala Chomón, plena de gom a gom d’un públic heterodox: veterans cinèfils que rendien homenatge a un dels grans noms de la història del cinema espanyol i futurs realitzadors que descobrien no només un mestre que conjuga admirablement la ficció i el documental. També es trobaven confrontats a un cineasta lliure, tan lliure com ho són les seves pel·lícules, de la primera a la última.