Aquesta tardor vam revisar el cinema de la República de Weimar amb una sèrie de lliçons valuosíssimes per prendre consciència que no tots els films alemanys dels anys vint eren expressionistes i que, des d’una òptica realista, molts mostraven el clima de trasbalsament polític d’un país que propiciaria la institució del nazisme. Ara abordem, en col·laboració amb el Goethe Institut i el Festival de Cinema Jueu de Barcelona, una mostra del cinema de propaganda nazi que abasta sis llargmetratges produïts sota les directrius de Hitler i quatre documentals que analitzen el fenomen.
Josef Goebbels, ministre de Propaganda nazi, va ser molt clar quan va dir que volia films com El cuirassat Potemkin, “un film que pot convertir en bolxevic a qualsevol que no tingui fermes conviccions ideològiques”. Der Hitlerjünge Quex, el primer títol del cicle, és exemplar en aquest sentit. La transformació, i el sacrifici, d’un fill de comunistes que paga amb la seva vida haver-se apropat al llavors encara incipient nazisme era un model a imitar per milers d’alemanys que, poc després, aclamarien el seu líder, tal com reflecteix El triomf de la voluntat des d’un perfecte equilibri entre el reflex de la realitat i la seva posada en escena sota la direcció de Leni Riefenstahl.
El culte a una figura històrica, el president Krüger, o el capbussament en la història per justificar l’antisemitisme visceral d’El jueu Süss encapçalen altres dues de les grans tendències del cinema nazi. El paper dels alemanys a l’estranger i l’odi als polonesos que traspua Retorn i la demostració, a través de Wunschkonzert, que la comèdia també podia ser un vehicle de propaganda arrodoneixen les produccions del període que es veuran a la Filmoteca. Els documentals són de luxe: Veit Harlan, l’autor d’El jueu Süss, les experiències del cineasta Kurt Gerron en un camp de concentració o la bobina recuperada per A Film Unfinished per demostrar el paper del cinema en la creació dels prejudicis contra els jueus aporten elements de discussió que es posaran damunt la taula en una taula rodona amb especialistes catalans i alemanys.
Setanta, fins i tot vuitanta anys després d’aquells fets, el nazisme segueix vigent en la consciència col·lectiva d’una Europa que no ha oblidat els trasbals del segle XX. Per aquest motiu, el cinema de propaganda nazi encara està sota l’estricte control de l’Estat alemany. Per aquest motiu, nosaltres l’hem volgut exhibir –degudament contextualitzat– per mostrar el paper que les imatges en moviment van jugar a l’hora de construir un determinat discurs ideològic basat en la posada en escena. A diferència del cinema franquista, els films derivats del nazisme van sorgir d’un context molt potent que, en part, es va posar a les ordres del nou Estat totalitari. Per aquest motiu, s’ha d’estar d’acord amb Raymond Borde, històric conservador de la Cinémathèque de Toulouse i gens sospitós de simpatitzar amb el nazisme, quan va escriure: “S’ha de poder parlar be d’aquelles pel·lícules sense passar per còmplice de la pesta bruna. Però al mateix temps s’ha d’evitar caure en una altra aberració: la fascinació”.